Convé començar amb un avís important: aquest article conté informació que pot ferir la sensibilitat de les persones italianòfiles, els enamorats que consideren una bona idea tenir una cita Tinder en una franquícia famosa per les pizzes i, en general, la gent a qui menjar a La Tagliatella els sembla una cosa normal quan en realitat és extraordinària. Dit això, comencem pel principi. En els últims temps, la paraula 'experiència' s'ha convertit en la gran crossa amb la qual empastifar-ho tot. Fins fa poc, una experiència era anar a Aquadiver, visitar els volcans de la Garrotxa amb un trenet o, fins i tot, agafar Les Golondrines i anar a fer una volteta fins a l'escullera del Rompeolas. De sobte, però, visitar un celler on un guia turístic et fot la xapa parlant-te de macabeus macerats amb llevats indígenes va esdevenir una experiència, fer una cervesa a la terrassa d'un hotel de la rambla del Raval va resultar ser una experiència i, fins i tot, tallar-se els cabells a segons quins llocs va convertir-se, també, en una experiència. De totes les experiències hagudes i per haver, però, cap és comparable a la d'entrar en un restaurant teòricament italianíssim i descobrir que, en realitat, l'origen de tot plegat és a Lleida.
Pizzes gegantines que tenen un diàmetre més gran que el Colosseu de Roma, plats de pasta personalitzats amb un "tria la teva salsa" que fan sentir-te Giovanni Ranna i postres dolcíssims que semblen ser obra d'una adorable mamma italiana de Reggio Calabria i que, en realitat, són de fabricació més industrial que les 'tote bags' de tela amb el nom del restaurant i la il·lustració d'alguna ciutat italiana. Des de quan passejar pel Born amb una bossa de La Tagliatella amb la silueta de que sé jo, Perugia, és trendy? Des que portar les vambes del Lidl o convertir Hèctor Bellerín en referent estètic de la moda millennial també ho és, suposo. És aquí, en aquesta Champions League de les coses kitsch, on indubtablement La Tagliatella no té rival i sempre acaba guanyant, per més malament que ho faci, igual que el Reial Madrid. El secret del seu èxit rau en això, de fet: tots semblem saber que res del que passa allà dins és cert del tot, però malgrat això, ens continua fascinant creure'ns per una estona tota aquella farsa italianòfila. Ens la creiem tant que no només ens omple l'estómac, sinó que misteriosament ens canvia l'estat d'ànim i ens empeny, per alguna estranya raó espaciotemporal, a anomenar "lambrusquito" el lambrusco i a demanar-lo, a més, "fresquito".
La Tagliatella és una figuració, com totes les franquícies mundials que el capitalisme ha fet créixer com l'escuma. Si els venedors del Foot Locker no són àrbitres de futbol americà i la carta de l'Starbuck's Coffee no té gens d'interès a fer saber les diferències organolèptiques entre les varietats de cafè Arabica, Robusta o Libèrica, la decoració de qualsevol La Tagliatella tampoc pot amagar que es tracta d'una recreació postissa i malgirbada d'un restaurant prototípic italià. Tan malgirbada, de fet, que fins i tot es permet col·locar mosaics a la paret amb paraules italianes mal escrites, com "pommodoro" amb dues emes. On hi ha més horror vacui, en qualsevol La Tagliatella o a la parròquia de Santa Maria di Valverde, a Palerm? Sens dubte, la resposta bona és la primera, potser perquè per italianitzar un restaurant cal, primer de tot, decorar-lo de la manera més barroca possible.
Estàtues de fusta que emulen les d'alguna deessa romana, frases teòricament inspiradores i en italià que haurien de produir-nos un efecte més reconfortant que un vers del Canzionere de Petrarca i fotos antigues de qualsevol ciutat italiana per fer-nos creure que sí, que som a Itàlia i que de la cuina sortirà un cuiner baixet, grasset i amb bigoti anomenat Luigi –perquè tots els cuiners italians es diuen Luigi, com ja sabien els Simpsons- servint-nos un plat de pasta fet amb una recepta de la seva besàvia. Però res d'això no passa, perquè res a La Tagliatella és real i perquè cap italià, tingui bigoti o no i es digui o no Luigi, seria per exemple capaç de cuinar una carbonara amb crema de llet. I no només això, ja que evidentment tampoc conté guanciale o formatge pecorino, sinó bacó i formatge parmesà. Un no-se-podía-saber de manual. En resum, es podria dir que el nivell dels plats de pasta, siguin uns pappardelle, uns campanelle o uns rigatoni, és el de qualsevol plat d'espaguetis cuinat en un apartament turístic per quatre adolescents de vacances a Platja d'Aro. Al mòdic preu de 14€ la ració, això sí.
Tampoc el risotto està fet amb arròs carnanoli o malatelli, i l'aroma de caldo de pastilla Avecrem que desprèn és d'una italianitat més que dubtosa. Si us atreviu a demanar la parmigiana, sapigueu que us arribarà una mena de gratinat d'albergínies a la planxa acompanyat d'una mena de massa de difícil descripció i fines capes de pasta, com si fos més aviat una lasanya. La pregunta, doncs, és: com s'ho ha fet aquesta franquícia per tenir l'èxit que té i haver-se convertit en el restaurant italià més famós del sud d'Europa? Doncs tenint locals grans i perfectes per un sopar de final de curs, una carta plena de paraules italianes que hipnotitzen més que un encantador de serps amb una flauta i, sobretot, unes pizzes immenses i amb combinacions d'ingredients més inversemblants que un quadre de Pollock. La mida, el contorn cruixent, l'absència de llevat que n'alleugera la ingesta i una estètica cent per cent instagramejable fan que les pizzes de La Tagliatella facin salivar abans d'endrapar-les, però passats cinc minuts aquell magnífic plat es converteix en una massa amorfa i sense gust, motiu pel qual assaborir-ne els últims talls és més insípid que un partit de la Serie B italiana amb dos equips posant en pràctica el catenaccio.
Amb totes aquestes, ens falta l'últim element clau de l'experiència: el mam. Ara bé, pretendre trobar sentit a la carta de vins també és un altre exercici de risc, gairebé més perillós que passejar-se pels carrers de Nàpols amb una samarreta de la Juventus i una pancarta que digui "Maradona non è nessuno". D'una banda, hi ha I vini (els vins), i de l'altre I vini italiani, diferenciació adjectival altament curiosa si tenim en compte que es tracta d'un restaurant italià i italianíssim on fins i tot els serveis pretenen despendre la italianor pròpia d'un lavabo del palau dels Savoia. No haurien de ser italians tot els vini, doncs? Sembla que no, ja que a la italianíssima La Tagliatella el vino della casa prové d'un poble tan italià com Murchante, a tocar de la italianíssima ciutat navarresa de Tudela. Tots els vini –que no i vini italiani- són tant della casa que empresarialment tenen el seu origen històric, en efecte, de ben a prop de casa nostra: de Sant Sadurní d'Anoia, ja que el 98% de la carta de vins la poblen referències del grup Raventós Codorniu, ja siguin vins del celler Scala Dei, Raimat, Legaris o Bodegas Bilbaínas. Les referències dels vini italiani són escasses i provenen del Piemont, el Vènet, l'Emilia-Romagna i la Toscana, i contenen vins que farien morir d'un ensurt a qualsevol italià.
Tot a La Tagliatella és tan estrany que les olives que et serveixen a l'aperitiu són les italianíssimes 'pelotín' d'Andalusia, la mare de totes les pizzes com és la Margherita es considera una pizza de nens –per i bambini, diu la carta- i els cambrers tenen tan assumit que el restaurant és una màquina de facturar diners que a la cintura porten tots una ronyonera negra de cuir amb diners en metàl·lic a dins, com els revisors d'autobús TMB a Barcelona fa vint anys. Amb tot aquest còctel explosiu, el més lògic seria sortir del restaurant amb la sensació d'haver anat a sopar a un restaurant de l'àrea temàtica "Itàlia" que finalment algú va descartar quan van crear Port Aventura, però el batibull encara es fa més gruixut quan es descobreix d'on ve tot plegat: de Lleida, concretament de la pizzeria Trastevere de la capital del Segre on fa més de trenta anys José Manuel Chacón, fins aleshores propietari d'un humil restaurant lleidatà i bon amant de la gastronomia italiana, va decidir obrir el negoci i crear La Tagliatella, que s'acabaria venent l'any 2006.
Saber que l'italianíssim La Tagliatella és un invent català és tan fascinant que, per lògica, fa pensar que en un univers paral·lel en el qual per desgràcia no viurem mai, a Itàlia hi ha una cadena de restaurants anomenada Terra Ferma, fundada a Perugia i amb mil locals on els italians es llepen els dits menjant caragols a la llauna, panadons d'espinacs o cristines de Sant Blai en menjadors plens de fotos del centre històric de Mollerussa o la Seu d'Urgell, versos de Màrius Torres inscrits a les parets i un fil musical on sona sense interrupció Renaldo&Clara, Xavier Baró o el Gitano de Balaguer. Desgraciadament, res d'això existeix, com tampoc res del que sembla italià a La Tagliatella és autènticament italià, segurament per aquest motiu un hi entra creient que va a un ristorante i n'acaba sortint amb la sensació que ha sopat en un petit parc temàtic on, com en tots els parcs temàtics, tot és una simulació. On la pizza no és pizza, on el vino della casa no és della casa, on la carbonara no és carbonara i on Itàlia és, en realitat, un somni nascut a Lleida.