José Andrés ha recordat una infància marcada pels torns interminables dels seus pares i per un lloc poc habitual per a un nen, l'hospital. La seva mare era infermera i el seu pare també, de manera que moltes jornades familiars s'organitzaven al voltant d'horaris impossibles, canvis de torn i esperes que convertien les urgències en una extensió de casa.
"Moltes vegades passàvem temps a la sala d'urgències de l'hospital esperant-los", ha explicat. No tenia cuidadora i, amb el seu germà, havia d'adaptar-se al ritme laboral dels seus pares. A vegades el mateix hospital funcionava com a punt d'intercanvi: un acabava la seva jornada, l'altre començava i els nens quedaven durant una estona entre tots dos mons.
L'hospital va acabar formant part de la seva infància
Per a José Andrés, aquelles sales d'espera no van ser únicament escenaris d'avorriment. Allí observava infermers, metges, pacients i famílies en situacions de vulnerabilitat. Sense saber-ho, estava creixent dins d'un entorn on cuidar una altra persona era una cosa quotidiana. Els seus pares no parlaven del servei com una teoria: el practicaven cada dia davant d'ell.
Aquesta experiència ajuda a entendre la importància que el cuiner concedeix actualment a alimentar com a forma de cura. José Andrés ha construït bona part del seu discurs al voltant d'una idea senzilla com donar menjar pot ser una resposta immediata quan algú travessa una emergència. El vincle no neix només de la cuina professional, sinó també d'haver vist des de nen com els seus pares cuidaven desconeguts.
Dos infermers que van ensenyar sense proposar-s'ho
La família no vivia al voltant de restaurants sofisticats ni de grans cuines. La rutina estava condicionada per feines exigents i per la necessitat d'encaixar torns. José Andrés va aprendre aviat que la feina podia obligar a fer sacrificis i que els fills també havien d'adaptar-se. Aquelles esperes van acabar convertint-se en records que avui interpreta des d'una perspectiva personal diferent.
Amb els anys, el xef ha relacionat la seva manera d'actuar amb aquesta educació basada en el servei. Els seus pares eren infermers i ell va acabar utilitzant el menjar per atendre persones després de terratrèmols, huracans, guerres o incendis. Són professions diferents, però comparteixen una mateixa lògica: detectar una necessitat i respondre. La sala d'urgències que de petit semblava simplement el lloc on esperava els seus pares va acabar ensenyant-li una cosa decisiva. Cuidar no sempre requereix grans discursos; moltes vegades consisteix a estar present, resoldre allò immediat i fer que una altra persona se senti menys sola quan travessa un moment difícil.