José Andrés no només és un dels cuiners més influents del món, també és una veu més que autoritzada i conscient en el debat social. El xef asturià, reconegut per la seva tasca humanitària i la seva proximitat amb presidents estatunidencs com Joe Biden, ha reflexionat recentment sobre el lloc que ocupen les persones grans en la nostra societat. I el seu diagnòstic és clar: “No els donem el respecte que es mereixen”.
Més enllà del seu èxit mediàtic i empresarial, José Andrés parla des de l'experiència i des d'una mirada profundament humanista. Quan pensa en el futur, no s'imagina apartat, sinó actiu. “Abans de pensar on seré amb 80 o 90 anys, sé que m'agradaria ser a moltes parts del món”, ha explicat. Es visualitza en un prat d'Astúries fent formatge, però també a Catalunya cantant havaneres davant del mar o a Sanlúcar de Barrameda compartint un fino i marisc. La seva idea de la vellesa està lligada a la participació activa en la societat, no al retir forçós.
Contra l'edatisme i la invisibilitat de persones grans
El xef ha mostrat la seva perplexitat davant la manera com la societat tracta les persones grans. Considera que hi ha una tendència a apartar-les quan encara tenen molt a aportar al món. Per a ell, el problema no és l'edat, sinó la manca d'estructures que permetin continuar col·laborant a aquells que desitgen fer-ho malgrat les limitacions que puguin tenir.
“Hauríem de tenir sistemes per aconseguir que les persones que vulguin puguin continuar col·laborant perquè molts d'ells volen i, de vegades, no poden”, ha assenyalat. La crítica apunta directament a l'edatisme, aquesta forma de discriminació silenciosa que converteix la jubilació en una mena de desaparició social.
Experiència com a valor en el seu sector
José Andrés defensa que l'experiència acumulada durant dècades és un actiu que s'hauria d'aprofitar millor. En el seu sector, la gastronomia, el coneixement transmès de generació en generació és fonamental. I aquesta lògica, sosté, s'hauria d'aplicar a tots els àmbits de la vida, on allò viscut té un valor únic.
El seu missatge no és nostàlgic, sinó pràctic, ja que integrar les persones grans en la vida activa no només és una qüestió de justícia, sinó d'intel·ligència col·lectiva. Perquè, com insisteix, el respecte no és simbòlic, es demostra facilitant que continuïn formant part del que ha estat la seva vida.