Víctor Valdés ho va guanyar pràcticament tot amb el FC Barcelona. L'ex porter va aixecar tres Champions, sis Lligues i nombrosos títols més. I encara que no va jugar ni un minut, també figura a la plantilla que confeccionava la Selecció Espanyola campiona del món el 2010 i d'Europa el 2012. No obstant això, els trofeus no expliquen tota la seva història. Valdés assegura que els futbolistes viuen una vida irreal, allunyats moltes vegades dels gestos quotidians. Ell va necessitar una greu lesió per tornar de cop a aquesta normalitat. La glòria esportiva tampoc garanteix sempre el benestar personal.
La ruptura del lligament creuat anterior patida el 2014 va canviar la seva carrera. Valdés es va perdre el Mundial del Brasil i va acabar abandonant el Barça d'una manera que mai havia desitjat. "Si pogués, canviaria la jugada", va reconèixer. Aquella lesió va alterar el seu futur esportiu i també la seva manera d'entendre la vida, dins i fora del futbol.
Cop de realitat
La recuperació el va portar a Augsburg. Allà va passar diversos mesos sol, caminant amb crosses i lluny dels grans focus. L'antic porter va tornar a realitzar activitats que abans semblaven alienes al seu món. "La lesió em va fer tornar a la vida real, a pagar un cafè, a tocar monedes", va explicar en declaracions recollides per diversos mitjans. L'adversitat el va obligar a posar els peus a terra.
Valdés també va descobrir la part més freda de l'esport professional. Quan un jugador deixa de rendir, un altre ocupa immediatament el seu espai. El català va resumir aquella sensació sense embuts: "T'has lesionat el genoll… que passi un altre. Tu ja no vals". La força de voluntat es va convertir llavors en la seva principal eina per continuar quan tot semblava ensorrar-se.
Mai va voler ser porter
La seva relació amb la porteria tampoc va ser senzilla. Valdés va confessar que no tornaria a triar aquesta posició. Entre els vuit i els 18 anys va viure sota els pals amb por, pressió i incomprensió. Fins i tot va pensar a abandonar. La teràpia el va ajudar finalment a observar la seva feina d'una altra manera. L'èxit amagava un patiment constant que gairebé ningú podia veure des de la grada.
La fama tampoc va encaixar mai amb la seva personalitat. "No m'agrada la fama. Quan s'apagui la llum, jo estaré amb els nens", va afirmar. Ara prefereix mantenir-se lluny del soroll i compartir la seva experiència amb joves futbolistes. Valdés vol ensenyar des de l'honestedat i mostrar que la fortalesa mental també necessita cures. La seva família ocupa el centre d'aquesta nova etapa.