Quan algú et veu i, gairebé sense adonar-se'n, alça les celles durant una fracció de segon, està enviant un missatge molt més profund del que sembla. Segons Flora Davis a El llenguatge dels gestos, aquest gest fugaç (al qual els etòlegs o estudiosos del comportament humà anomenen eyebrow flaix) és un dels comportaments no verbals més universals que existeixen. L'etòleg austríac Irenäus Eibl-Eibesfeldt, citat per Davis, va observar en diferents cultures que en retrobar-se, els amics somriuen, mouen ràpidament les celles cap a dalt i, de vegades, acompanyen el gest amb una lleu inclinació de cap. Aquest petit ritual, filmat fins i tot entre pobles tan aïllats com els papús, revela que no estem davant un costum après culturalment, sinó davant d'un senyal profundament arrelat a la nostra biologia.
👻 Què significa que una persona et faci 'ghosting'
🙅 Què significa que una persona rebutgi sempre les abraçades
Una salutació heretada dels primats
Davis explica que els etòlegs veuen la salutació (i dins d'ella, el "flaix" de celles) com una forma d'apaivagament, una manera de mostrar que no hi ha amenaça. Entre ximpanzés i altres primats, les salutacions inclouen reverències, contacte físic o gestos que indiquen submissió. En els humans, aquest moviment de celles és part de la mateixa lògica: en aixecar les celles s'obre el rostre, es deixa veure més els ulls i es transmet disponibilitat i cordialitat.
Segons Davis, aquest flaix de celles es produeix de manera tan automàtica que amb prou feines ho notem, però actua com un poderós marcador de reconeixement i acceptació. Funciona com un "m'alegra veure't" no verbal. El fet que es repeteixi amb tanta consistència en contextos tan diferents suggereix que està lligat a mecanismes evolutius bàsics: reconèixer l'altre, reduir la tensió i facilitar la interacció social.
Altres gestos que denoten que s'alegren de veure't
El flaix de celles no està sol en aquest repertori de salutacions. A El llenguatge dels gestos, Davis explica que els gestos mai no actuen de manera aïllada. Existeixen altres comportaments que, de manera gairebé universal, acompanyen el reconeixement amistós:
- El somriure de benvinguda: en moltes cultures, la primera reacció en veure un amic a la llunyania és somriure. Aquest somriure sol ser espontani, acompanyat de vegades d'una lleugera tensió als músculs facials que mostra autenticitat.
- La inclinació del cap: abaixar breument el cap, com en una mini reverencia, és un altre gest que apareix repetidament en les salutacions. Té un matís de cortesia i, alhora, d'apaivagament, doncs recorda les actituds de submissió observades en primats.
- El contacte visual immediat: segons Davis, mantenir la mirada uns pocs segons al moment de la salutació és crucial. No es tracta d'una mirada fixa i hostil, sinó d'un contacte breu que confirma reconeixement i acceptació.
- Arreglar-se o tocar-se la roba abans de la salutació: una cosa tan simple com acomodar-se el cabell, la jaqueta o les ulleres just en aproximar-se a algú també apareix documentada. Davis ho descriu com un gest d'autopresentació, similar al "brunyiment" entre primats, que comunica interès i desig d'agradar.
Aquests detalls, aparentment trivials, són els que converteixen una salutació en una experiència social carregada de significat. Com subratlla Flora Davis, si s'eliminen o s'eviten, la trobada pot tornar-se freda, ambigua o fins i tot hostil.