Les frases filosòfiques solen sobreviure al pas dels segles precisament perquè continuen interpel·lant el present. Entre les reflexions atribuïdes a René Descartes en destaca una d'especialment provocadora: “No ser útil a ningú equival a no valer res”. La sentència, directa i sense matisos aparents, condensa una idea que continua generant debat en la societat contemporània.
Més enllà de la seva formulació rotunda, la cita introdueix una qüestió profundament humana com ho és la relació entre valor personal i contribució a l'entorn. Des d'una perspectiva existencial, la utilitat no es limita a la productivitat econòmica ni a la funció laboral. Pot interpretar-se com la capacitat d'influir, ajudar, crear o aportar sentit dins d'una comunitat.
Utilitat, identitat i sentit de pertinença
L'ésser humà, com a entitat social, ha construït històricament la seva identitat en relació amb els altres. La sensació de fer un paper familiar, professional, creatiu o social i actua com un dels principals ancoratges psicològics de propòsit. No es tracta únicament de reconeixement extern, sinó de la percepció interna de formar part d'alguna cosa més àmplia.
No obstant això, la frase també admet lectures crítiques. Vincular el valor individual exclusivament a la utilitat pot derivar en interpretacions problemàtiques, especialment en contextos on la dignitat humana es considera intrínseca. Els corrents filosòfics moderns i l'ètica contemporània subratllen que el valor d'una persona no depèn únicament de la seva funció pràctica.
Una reflexió que continua generant debat
La vigència d'aquesta idea rau precisament en aquesta tensió. D'una banda, l'experiència quotidiana demostra que sentir-se útil reforça l'autoestima, la motivació i el benestar emocional. D'altra banda, la reducció del valor humà a criteris d'utilitat pot ignorar dimensions essencials com la vulnerabilitat, la cura o la mera existència.
En la pràctica, la reflexió convida a una anàlisi més àmplia. La utilitat pot entendre's com una expressió de connexió amb el món, no com una condició per justificar el propi valor. Aportar alguna cosa com a coneixement, suport, creativitat o companyia, forma part de la dinàmica natural de la vida social.
Les frases filosòfiques no funcionen com a veritats absolutes, sinó com a disparadors de pensament. I en aquest cas, la sentència atribuïda a Descartes continua plantejant una pregunta incòmoda però rellevant: fins a quin punt el sentit de vàlua personal s'entrellaça amb la petjada que deixem en els altres.