Raphinha sempre predica que rendir-se no és una opció. Ell no ho va fer mai, ni tan sols en els moments més complicats de la seva vida, on va arribar a plantejar-se la possibilitat d'abandonar el futbol. Per sort, va tenir paciència, i el temps li va donar la recompensa que tant es mereixia. No solament a ell, també a la seva mare, que va fer un esforç enorme per criar-lo, i que va haver de treballar en molts llocs per assegurar-se que no li faltés de res.
"El cas és que jo volia ser futbolista des dels set anys, així que mai vaig acabar l'escola. Això significava que hauria de buscar feina en un supermercat, una perruqueria o alguna cosa semblant. Sabia el que era aquesta vida, perquè la meva mare havia canviat de feina moltíssimes vegades. El seu currículum devia ser llarguíssim. Perruquera, manicurista, venedora de perfums i roba, recepcionista, cambrera, etcètera, etcètera, etcètera. Finalment, va estalviar prou per treure's un títol universitari i ara feia el que li apassionava: treballar amb nens amb dificultats d'aprenentatge. Ella mai es va rendir, saps?", va assegurar el capità del Barça.
I aquests valors que li van inculcar a l'atacant brasiler van servir perquè no llancés la tovallola, a diferència del seu oncle, qui sí que ho va fer. "El meu oncle també va arribar a ser futbolista professional, però ho va deixar perquè trobava a faltar els seus amics i familiars. No penso fer el mateix, però entenc com se sentia. La gent creu que només existim per córrer darrere d'una pilota durant 90 minuts cada cap de setmana, però també som éssers humans, i molts hem de suportar la distància amb els nostres éssers estimats. El preu és molt alt, sobretot quan vens de lluny com jo. No veus créixer els teus amics. No coneixes els seus fills. Quan els teus avis emmalalteixen, no pots ser-hi per ajudar-los. Com vinc d'una favela, també he perdut molts amics per culpa del crim. Molts són a la presó. Alguns han mort. Mai vam poder acomiadar-nos", va afegir el futbolista de 29 anys.
I va finalitzar lloant la figura de Thierry Henry, el seu ídol de la infància, i que també va jugar a la Premier League i al Barça, com ha pogut fer Raphinha. "Veia la Premier League amb el meu pare als canals de televisió oberta. Henry era una passada. Les curses, les jugades... era una bogeria! També recordo que els estadis sempre estaven plens. Els càntics, els crits. El soroll. No recordo els detalls, però probablement estava assegut en un bar atrotinat a Restinga quan vaig fer la promesa: «Algun dia hi jugaré»", va sentenciar.