Mikel San José ha explicat amb cruesa una realitat poc visible del futbol d'elit: competir al màxim nivell no sempre és compatible amb estar sa. L'exjugador de l'Athletic reconeix que des dels 21 anys conviu amb dues hèrnies a la zona lumbar i que durant anys va normalitzar entrenar, caure, xocar i jugar amb dolor com a part habitual de la seva professió.
"Fer esport professional no és sa", va resumir en recordar la seva carrera. San José admet que molts futbolistes aprenen a conviure amb molèsties constants, analgèsics, infiltracions i tractaments per poder competir. El problema apareix quan el cos deixa de respondre i allò que semblava assumible durant la temporada acaba condicionant també activitats tan bàsiques com caminar, dormir o jugar amb els fills.
El cos paga anys de màxima exigència
El futbol professional exigeix entrenaments diaris, canvis de direcció explosius, salts, cops i contactes repetits. En el seu cas, les lesions lumbars van començar molt aviat i després van aparèixer tres hèrnies cervicals. Una d'elles va acabar provocant-li formigueig i pèrdua de sensibilitat en un braç, un senyal que va obligar els metges a advertir-li que continuar jugant podia comportar riscos importants.
@relevo_deportes 🗣️ #MikelSanJosé habla con @Quique Peinado en #ElVestuario sobre la dura relación entre la salud y el #fútbol profesional. #ElVestuarioMykelSanJosé #saludmental #Athletic #deportesentiktok #tiktokfootballacademy #tiktokdeportes
♬ sonido original - Relevo
San José ha explicat que durant molt de temps no concebia parar. Fins i tot quan un especialista li va ordenar abandonar els entrenaments durant dos mesos, la seva primera reacció va ser negar-se perquè tenia un partit de Copa pocs dies després. Aquesta mentalitat reflecteix fins a quin punt l'esportista professional pot acostumar-se a interpretar el dolor com un obstacle que ha de superar i no com un senyal que mereix descans.
Fer exercici per salut no és competir professionalment
La seva reflexió no qüestiona els beneficis de l'activitat física moderada. Caminar, córrer, nedar o realitzar exercicis de força adaptats milloren la salut quan hi ha recuperació i càrregues raonables. L'esport d'elit funciona amb una altra lògica: l'objectiu principal no és protegir l'organisme, sinó assolir el màxim rendiment possible durant anys, fins i tot quan determinades estructures del cos ja estan deteriorades.
San José va acabar retirant-se després d'entendre que el risc superava qualsevol desig de continuar. Havia passat bona part de la seva vida acostumat a dolors que considerava normals i va descobrir massa tard fins a quin punt havien condicionat el seu cos. La seva experiència serveix per desmuntar una associació freqüent: un esportista professional pot estar extraordinàriament preparat i, al mateix temps, arrossegar lesions cròniques. L'elit exigeix capacitats excepcionals, però també pot deixar una factura física que roman quan desapareixen els estadis, els entrenaments i la competició durant tota la vida adulta.