L'educació contemporània continua debatent el paper dels exàmens en el desenvolupament de l'alumnat. Molt abans que aquest debat s'instal·lés a l'agenda pedagògica, Maria Montessori ja advertia dels riscos de convertir l'avaluació en un element de pressió i por. Per a la pedagoga italiana, suspendre un examen mai s'ha d'entendre com un fracàs, sinó com una oportunitat per aprendre, reajustar i continuar creixent.
Avui, per a molts estudiants, un examen representa molt més que una simple prova de coneixements. És un moment carregat d'ansietat, expectatives externes i autoexigència. L'alumne es prepara durant dies o setmanes, memoritza continguts, repassa apunts i, en molts casos, mesura el seu propi valor acadèmic —i fins i tot personal— en funció del resultat. L'examen deixa de ser una eina educativa per convertir-se en un judici.
L'examen i la pressió emocional de l'alumne
Des d'una perspectiva educativa, és important entendre com afronta un alumne un examen. No només posa en joc el que sap, sinó també la seva capacitat de gestionar l'estrès, la por a l'error i la comparació amb els altres. En aquest context, un suspens pot viure's com una etiqueta: “no serveixo”, “no sóc capaç”, “he fallat”. Montessori va ser taxativa al respecte: l'error no defineix l'alumne, només mostra el punt exacte on necessita suport.
A l'escola actual, l'examen sol simbolitzar èxit o fracàs, quan en realitat hauria de ser una fotografia puntual del procés d'aprenentatge. El coneixement no és lineal ni uniforme, i cada estudiant avança a ritmes diferents. Penalitzar l'error sense analitzar-lo només reforça la inseguretat i bloqueja la motivació intrínseca per aprendre
El suspès com a motor d'aprenentatge, no com a càstig
Segons Maria Montessori, mai s'ha de qualificar un suspens com un fracàs, perquè el fracàs paralitza, mentre que l'aprenentatge impulsa. L'error, ben acompanyat, permet reflexionar, corregir estratègies i consolidar coneixements. Des d'aquesta visió, suspendre no és caure, sinó **detectar que no ha funcionat encara**
Naturalitzar l'error a l'escola implica canviar l'enfocament: passar de la sanció a la comprensió, del dramatisme a l'acompanyament. Un alumne que s'equivoca i rep orientació desenvolupa resiliència, pensament crític i autonomia. En canvi, un que associa l'error al càstig aprèn a evitar riscos i a estudiar només per aprovar.
En educació, treure-li pes emocional a l'examen no significa eliminar l'exigència, sinó humanitzar-la. Com defensava Montessori, educar és confiar en el potencial de l'alumne, fins i tot —i sobretot— quan s'equivoca. Perquè aprendre no és no fallar mai, sinó saber aixecar-se millor cada vegada.