El pecat original aplicat a l’educació veu en els infants éssers incomplets que necessiten el càstig per aprendre. La pedagogia de la italiana Maria Montessori (1870-1952), en canvi, difereix en el punt de partida i considera l’infant com un individu complet que té necessitats d’aprenentatge particulars i que ha de tenir un entorn favorable per a poder-les desplegar. Durant molt temps, la pobra Maria Montessori, que a més era catòlica, ha estat vista com una dona anticristiana que tenia vel·leïtats pedagògiques particulars. Maria Montessori va ser la primera dona italiana que va aconseguir la carrera de metge, a 26 anys. El seu mètode pedagògic va ser mundialment famós i estès, fins i tot Mussolini se’n va voler apropiar. Ella se’n va distanciar i per aquest motiu es va haver d’exiliar a Holanda, veient com a Itàlia i a Alemanya els feixistes i els nazis tancaven les seves escoles. No ha estat fins que una editorial italiana que es diu Morcelliana ha rescatat un seu escrit sobre el pecat original quan les aigües han tornat a pacificar-se. Montessori, de fet, tenia una concepció molt cristiana de les criatures, a qui els veia cos, ànima i esperit. Quan va venir l’experta en Montessori Ève Hermann al CCCB, va recordar que aquest mètode Montessori ofereix espais per als infants, habitualment amplis, agradables i amb elements de fusta, espais on els nens i nenes es mouen amb autonomia, observen, experimenten i, per tant, s’equivoquen. I aprenen. La creativitat i l’autonomia són essencials en l’art d’ensenyar. No es pot ensenyar als alumnes a ser recipients insensibles de material oblidable. No té cap sentit.

Els nens no són pots on s’injecta coneixement, sinó persones que es van desenvolupant amb l’acompanyament dels adults

Montessori partia d’una posició còsmico-espiritual en què creia en el vitalisme de l’amor i en les potencialitats dels alumnes, a qui veia com a petites persones que s’havien d’acompanyar amb molta estimació. També altres pedagogs com Don Bosco, Joaquima de Vedruna, Marcel·lí Champagnat o Josep de Calasanz han vist així les criatures. Els nens no són pots on s’injecta coneixement, sinó persones que es van desenvolupant amb l’acompanyament dels adults. Per això és encara més indignant el cas dels abusos sexuals, que lesiona totalment aquesta relació i confiança.

Edmund Homes i alguns agnòstics i persones afins a la teosofia van veure en Montessori, per fi, una proposta que s’escapava del pecat original i donava aire a l’educació. Per una altra banda, els antimodernistes, tant catòlics com anglicans, veien en Montessori una clara anticristiana. Finalment, la tercera posició, amb cristianes com Gunter Salyer, defensava el cristianisme en les bases montessorianes. Maria Montessori deixava que els pares i mares entressin als centres i veiessin l’evolució educativa dels seus fills, però sense interferir-hi. No hauria estat d’acord amb aquestes aplicacions que permeten els pares veure què fa el seu nadó a l’escola bressol, si li cau el xumet o si està quiet massa estona. Aquests pares que telefonen a l’escola perquè veuen des d’una pantalla que el seu fill està aparentment desatès. Montessori no era gens partidària del control, i sí de la llibertat i l’autonomia. La llibertat només es pot exercir des de la confiança, també en l’educador.

Maria Montessori va ser una dona difícil, que va causar estupor i incomprensió. Aquesta pedagoga avui podria ser un bon exemple en les bones pràctiques interreligioses i ecumèniques, perquè tot i partir des d’una identitat, en aquest cas catòlica i italiana, va saber trobar el punt de trobada i d’obertura que no exclou ningú per la seva provinença. No importa d’on vens, sinó on anem. Junts. Amb llibertat i autonomia, creativitat i confiança. Déu-n'hi-do.

Míriam Díez
Opinió La fe dels candidats Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió Ecojustícia i abraçar arbres Míriam Díez