La Llei d'Arrendaments Urbans prohibeix que els inquilins hagin d'assumir certes despeses associades al lloguer quan el propietari és una empresa, fons o immobiliària. Entre aquestes despeses hi ha el segur d'impagament de rendes, una eina que garanteix a l'arrendador rebre el lloguer encara que l'inquilí deixi de pagar-lo. La normativa es va actualitzar el 2019 i estableix que totes les despeses derivades de la gestió immobiliària i de la formalització del contracte han de ser cobertes per l'arrendador quan actua com a persona jurídica.
Des de la reforma s'aclareix que aquesta despesa inclou no només l'assegurança d'impagament, sinó també els honoraris d'agència, els costos d'estudi de solvència i les despeses de redacció del contracte. La intenció és protegir l'arrendatari enfront de càrregues econòmiques que tradicionalment es traslladaven de forma automàtica a l'inquilí i que podien suposar un desemborsament important a l'inici del lloguer
Obligacions del propietari i drets de l'inquilí
Això significa que quan el propietari és una empresa, no es pot obligar el llogater a pagar l'assegurança d'impagament. La normativa considera abusiu que s'imposin aquests costos com a condició per accedir a l'habitatge i assegura que l'arrendatari no hagi d'assumir despeses que corresponen a l'arrendador professional. La mesura busca equilibrar la relació entre llogater i propietari i reduir barreres econòmiques per a aquells que busquen llogar un immoble.
Tanmateix, la situació canvia quan el propietari és una persona física. En aquest cas, la LAU no prohibeix de manera expressa que l'arrendador pacti amb l'inquilí que aquest cobreixi l'assegurança d'impagament. No obstant això, la llei estableix que aquesta obligació no pot imposar-se de manera unilateral ni convertir-se en requisit obligatori per formalitzar el contracte. L'acord ha de ser voluntari, negociat entre les parts i reflectit de forma clara en el contracte.
Com es pot pactar l'assegurança voluntàriament
Si tant el propietari particular com l'inquilí acorden que aquest últim pagui l'assegurança d'impagament, l'acord ha de quedar documentat i no pot contradir altres obligacions legals de l'arrendador. A la pràctica, això permet una certa flexibilitat, però protegeix l'arrendatari enfront d'imposicions abusives, garantint que només assumirà costos addicionals si realment hi està d'acord.
En definitiva, la reforma busca protegir l'inquilí enfront de càrregues indegudes, clarificant quines despeses corresponen al propietari i quines es poden pactar de manera voluntària. L'assegurança d'impagament és un dels elements més assenyalats, i la normativa assegura que el seu pagament no es pugui imposar de forma obligatòria quan el propietari és una empresa, mentre que permet acords voluntaris en el cas de particulars. Això contribueix a un mercat de lloguer més equilibrat i transparent per a tothom