Laia Sanz és una de les millors esportistes de la història d'Espanya, encara que no tingui el reconeixement que es mereix. Però, als seus 40 anys, pot presumir de ser una autèntica llegenda en el món del trial i de l'enduro, i un referent per a l'esport femení. El seu palmarès només està a l'altura d'unes poques afortunades, i entre els seus títols més destacats es troben 14 campionats del món de trail i sis campionats del món d'enduro.
També ha competit en el Ral·li Dakar, en onze ocasions, aconseguint la victòria en la categoria femenina de motos en totes i cadascuna de les seves participacions. Però, per arribar on és actualment, i aconseguir tot el que ha aconseguit, va haver de fer molts esforços. I no només econòmics, com va explicar fa alguns anys en una entrevista amb el diari 'La Vanguardia', on també va desvelar alguns dels seus secrets més ben guardats.
Per exemple, que el seu pare la portava sempre en el dipòsit de la moto quan només tenia dos anys, i que amb quatre anys li va agafar la moto al seu germà sense demanar-li permís, i sense que se n'assabentés. Ells dos van ser els seus grans referents a l'hora d'aficionar-se al món del motor, com ella mateixa afirma. "En lloc de jugar amb Barbies, preferia fer curses amb el meu germà. M'agradava molt fer esport, era una nena una mica diferent, i els meus pares em van educar de manera molt oberta", van ser les seves paraules.
"M'agrada molt el que faig, però no he tingut tant de temps com voldria per estar amb els amics i la família. De totes maneres, el meu entorn ho entén bé i m'ajuda. L'únic sacrifici real que sento que he hagut de fer és el dels estudis. M'hauria agradat fer medicina. I és una cosa que no he fet i ho considero un sacrifici, perquè és una cosa molt important", va admetre Laia a l'hora de parlar dels esforços que va fer quan era més jove.
I també va repassar alguns dels moments més complicats de la seva vida, que van ser les lesions. "Em vaig lesionar el tendó rotulià del genoll, una lesió molt llarga. Vaig estar un any i mig malament i després vaig patir una petita recaiguda. Després vaig tenir un accident al peu pel qual van estar a punt d'amputar-me un dit. Al final vaig perdre un tros. Va ser molt enutjós perquè vaig haver d'estar quatre mesos amb cures cada dos dies. Estic contenta perquè vam poder salvar el dit, perquè tal com estava tenia molt mala pinta", va sentenciar la de Corbera de Llobregat.