Judit Mascó ha recordat la seva infància com una etapa divertida, inquieta i marcada per una circumstància molt particular, ja que els seus pares eren mestres i, a més, directors del col·legi on estudiava. Allò podia semblar un avantatge, però per a ella va acabar sent incòmode. No volia que ningú la identifiqués únicament com "la filla de", i aquesta sensació va condicionar bona part dels seus primers anys escolars.
"He estat gamberra, però molt mesurada", ha explicat. Li agradava fer entremaliadures, provar límits i, com ella mateixa diu, "tirar la pedra i amagar la mà". El problema era que els càstigs habituals perdien eficàcia. Quan algun professor amenaçava amb enviar-la al despatx del director, Judit sabia perfectament qui hi era: el seu propi pare.
Ser la filla del director no era cap avantatge
La situació va acabar convertint-se en un petit conflicte quotidià. Els professors tenien dificultats per imposar certs càstigs i ella sentia que qualsevol comportament podia interpretar-se de manera diferent pel càrrec dels seus pares. En lloc de gaudir d'un privilegi, va començar a percebre que la seva identitat dins de l'escola estava massa lligada a la seva família.
Mascó ha explicat que aquella dinàmica va acabar provocant un canvi de centre al cap de tres anys. No volia seguir creixent sota la mirada dels qui coneixien els seus pares abans que a ella. Necessitava un espai on poder equivocar-se, fer amics, rebre una reprimenda o destacar per qualsevol motiu sense que tot passés pel filtre de ser filla dels responsables del col·legi.
Una rebel·lia petita, però molt conscient
La model recorda aquelles entremaliadures amb humor perquè mai es va considerar una nena especialment conflictiva. La seva rebel·lia era controlada, més propera a la picardia que a la confrontació. Li agradava comprovar fins on podia arribar, però també sabia quan aturar-se. Aquesta barreja de curiositat i prudència va acabar formant part del seu caràcter.
Amb els anys, Judit Mascó ha entès millor aquella incomoditat. Tenir els seus pares tan presents en el mateix espai escolar feia difícil construir una identitat pròpia. Canviar de col·legi li va permetre separar la família de la vida acadèmica i sentir-se una alumna més. L'anècdota dels càstigs resumeix bé aquella etapa: quan la manaven al despatx del director, l'amenaça perdia tot efecte perquè a l'altra banda de la porta hi havia el seu pare. El que per a altres podia semblar un avantatge, per a ella era precisament el que volia deixar enrere i començar a descobrir qui era ella mateixa lluny de qualsevol comparació, etiqueta familiar o privilegi.