Jordi Cruz té una idea de la paternitat bastant allunyada de l'obsessió per protegir els fills de qualsevol error. El xef considera que créixer implica equivocar-se, frustrar-se i aprendre a resoldre situacions per un mateix. Per això, quan parla de què vol transmetre als seus fills, no planteja una educació basada a evitar-los cada cop, sinó a acompanyar-los mentre desenvolupen la seva pròpia autonomia.
En una entrevista per al podcast Vidas Abiertas, Cruz ho va explicar amb una frase molt directa: "No soc el típic pare que diu que els prepararà perquè vagin per la vida com a campions i no se la fotin. No, el nen se la fotrà". Per a ell, intentar dissenyar una vida sense errors seria poc realista i, probablement, també poc útil.
Equivocar-se també forma part de créixer
Cruz parteix d'una idea senzilla, ja que els seus fills acabaran construint la seva personalitat més enllà del que ell intenti ensenyar-los. "D'aquí a quatre anys, s'anirà construint a si mateix i m'adonaré que és una persona autònoma, singular", va reflexionar sobre aquest procés.
Això no significa desentendre's. Al contrari, el seu paper passa per estar a prop quan apareguin problemes, però sense impedir que passin. Cruz vol acompanyar, observar i ajudar quan sigui necessari, deixant espai perquè els seus fills desenvolupin criteri propi.
La disciplina sí que serà una part important
Hi ha, però, un aspecte en el qual té clar que vol intervenir: la disciplina. "Jo hi seré i li estaré ensenyant la part de disciplina perquè a la seva mare li costa", va comentar amb naturalitat. Aquest equilibri resumeix bastant bé la seva manera d'entendre l'educació. No pretén convertir els seus fills en una versió de si mateix ni decidir cada pas per ells, però sí oferir-los unes eines bàsiques perquè puguin sostenir-se quan comencin a prendre decisions.
Cruz sembla assumir que una part important de ser pare consisteix precisament a acceptar que no es pot controlar tot. Els seus fills tindran el seu caràcter, els seus errors i les seves pròpies eleccions. I aquí hi ha la diferència en el seu plantejament: no vol preparar-los un camí sense cops, sinó estar present quan aquests cops arribin. Per a ell, l'autonomia no s'ensenya eliminant tots els obstacles, sinó permetent que el nen s'hi enfronti sabent que, darrere, continua tenint algú que l'acompanya.