Jair Domínguez ha parlat sense filtres sobre una idea que, segons ell, s'ha instal·lat amb massa força en la criança actual: que el principal objectiu dels pares ha de ser que els seus fills siguin feliços. El comunicador considera que aquesta frase, tot i que parteix d'una intenció positiva, pot convertir-se en un problema quan es tradueix a evitar qualsevol frustració, esforç o responsabilitat.
"El gran mantra de la societat actual és 'vull que el meu fill sigui feliç'", explica. Per a Domínguez, voler el benestar d'un fill és lògic, però repetir-li constantment que la seva felicitat està per damunt de tot pot generar expectatives poc realistes. Creu que créixer també implica enfrontar-se a límits, assumir obligacions i acceptar que no tot serà còmode ni agradable.
Domínguez critica una educació sense frustració
El presentador català posa el focus especialment en adolescents que, segons observa, creixen sabent que sempre tindran una xarxa de seguretat. Parla de joves que donen per fet que els seus pares els ajudaran econòmicament o que rebran una herència suficient com per no preocupar-se massa per construir el seu propi camí.
La seva crítica no va tant contra els joves com contra el model educatiu que els envolta. Domínguez considera que protegir massa pot acabar debilitant capacitats bàsiques com l'autonomia, la disciplina o la tolerància a la frustració. D'aquí la seva frase més provocadora: "Estem criant una generació de gilipollas".
També qüestiona com utilitzen les noves eines
Com a pare, reconeix que intenta aplicar aquesta visió a casa. No pretén que els seus fills pateixin, però sí que entenguin que la vida exigeix esforç i que no tot es resol de manera immediata. Per a ell, educar també significa ensenyar a responsabilitzar-se de les pròpies decisions i a aprofitar les oportunitats disponibles.
Domínguez assenyala a més la quantitat d'eines audiovisuals i tecnològiques que tenen avui els joves al seu abast. Les considera "despampanants", però lamenta que moltes vegades s'utilitzin únicament per a entreteniment superficial. La seva reflexió final és clara: tenir més recursos no garanteix aprofitar-los millor. Per a ell, la responsabilitat dels pares està a acompanyar, però també a exigir, posar límits i evitar que la comoditat es converteixi en una forma de dependència.