Francisco Javier té una malaltia pulmonar crònica i fa més d'un any que dorm a la intempèrie. La seva situació, lluny de millorar, s'ha anat agreujant amb el pas dels mesos. “Amb 650 euros no puc ni viure al carrer”, resumeix amb cruesa una realitat que evidencia els límits del sistema d'ajudes socials. Aquesta és l'única prestació que rep mensualment, una quantitat que no li permet accedir a un habitatge i que a penes li arriba per cobrir el més bàsic mentre sobreviu en condicions extremes.
La malaltia que pateix exigeix cures constants i, sobretot, resguardar-se del fred i de la humitat. Tanmateix, Francisco Javier dorm a la intempèrie, exposat a les inclemències del temps i a un deteriorament progressiu de la seva salut. Cada nit al carrer agreuja la seva situació clínica, i cada dia es converteix en una lluita per mantenir una mínima estabilitat física i emocional en un entorn que no ofereix cap garantia.
Un ajut insuficient per sobreviure
Els 650 euros mensuals que percep no arriben ni per llogar una habitació, però tampoc per cobrir dignament les necessitats bàsiques d'algú que viu al carrer. Alimentació, medicació, higiene i transport consumeixen gairebé la totalitat de l'ajuda. No és que no pugui viure en un pis, és que amb prou feines pot menjar de forma digna. L'ajuda, concepte com un salvavides, es queda curta fins i tot per a la supervivència més elemental.
La situació esdevé especialment crítica durant els mesos de fred. Per a una persona amb una malaltia pulmonar, dormir a la intempèrie suposa un risc constant. La manca d'un lloc tancat on protegir-se converteix cada episodi de baixes temperatures o pluja en una amenaça directa per a la seva salut. Tot i així, Francisco Javier no disposa d'una alternativa ni d'un recurs habitacional adaptat a la seva situació mèdica.
Un any al carrer sense solució a la vista
Després de més de dotze mesos dormint al carrer, la perspectiva no és optimista. Ara mateix la sensació d'abandonament institucional és total. El seu cas no és aïllat, però sí especialment greu per la combinació de sensellarisme i malaltia crònica. Cada dia que passa sense una solució estructural agreuja un problema que va més enllà de l'econòmic.
Així doncs, la història de Francesc Xavier reflecteix una realitat incòmoda, ja que amb les ajudes actuals, hi ha persones que no poden ni tan sols sobreviure dignament al carrer. Un any dormint a la intempèrie, amb una malaltia greu i una prestació insuficient, evidencia un sistema que no arriba als qui més ho necessiten i deixa la seva vida suspesa en una espera que esdevé cada cop més perillosa.