La història d'Enric Galià trenca de ple amb la idea còmoda que molts tenen sobre les baixes indefinides o les pensions per incapacitat. Als 47 anys, es va veure obligat a deixar de treballar sense haver-ho sol·licitat i sense que aquest fos, ni de bon tros, el seu objectiu vital. “No va ser una decisió seva. Va ser del metge, explica amb una barreja de resignació i cansament.

Segons relata, va ser el propi sistema sanitari el que, després d'avaluar la seva situació, va decidir concedir-li la baixa indefinida. El diagnòstic no va arribar de manera informal ni subjectiva, sinó a través del Tribunal Mèdic, que va determinar que Enric pateix un trastorn bipolar incompatible amb la continuïtat laboral en el seu estat actual. Una resolució que va canviar la seva vida d'un dia per a l'altre

No és viure d'una pagueta

Enric és molt clar quan parla de l'estigma que envolta la seva situació. Hi ha qui creu que això és viure d'una paga, com si et toqués la loteria. No ho desitja a ningú. Lluny de ser una alliberació, la baixa indefinida ha suposat una ruptura total amb la seva identitat, amb la seva rutina i amb el sentit d'utilitat que li donava la feina.

El seu dia a dia és complicat. La malaltia condiciona el seu estat d'ànim, la seva energia i la seva estabilitat emocional. A això se suma la sensació d'haver estat apartat del món laboral sense estar preparat psicològicament per a això. "Jo no volia deixar de treballar", insisteix.

Un diagnòstic que ho canvia tot

El diagnòstic del trastorn bipolar va ser el punt d'inflexió definitiu. No només per l'impacte mèdic, sinó per les conseqüències administratives i socials que comporta. A partir d'aquell moment, l'Enric va deixar de ser vist com un treballador amb dificultats per convertir-se en un cas clínic, avaluat i resolt per un tribunal. La jubilació forçada va arribar abans que ell pogués assimilar el que estava passant. Sense marge de maniobra i sense una alternativa real, va haver d'acceptar una situació que mai va buscar.

Avui, Enric viu amb la sensació constant d'haver de justificar-se. Davant coneguts, davant desconeguts i, moltes vegades, davant ell mateix. El seu testimoni busca precisament això: trencar el relat simplista sobre les baixes indefinides i posar veu als qui viuen realitats invisibles i dures. I encara que ara intenta adaptar-se a la seva nova situació, no deixa de repetir una frase que defineix tota la seva història: no ho vaig demanar, no ho vaig voler i no ho desitjo a ningú.