Hi ha una advertència que no sempre agrada escoltar, però que cada vegada repeteixen més experts, ja que molts pares estan comprometent la seva jubilació per ajudar en excés els seus fills. L'economista Ana García ho resumeix amb una idea clara, ja que el problema no és ajudar, sinó no posar límits.
El patró es repeteix amb freqüència. Pares d'entre 55 i 60 anys que continuen pagant despeses importants de fills ja adults, des de lloguers fins a entrades per comprar habitatge. Decisions que, a curt termini, semblen assumibles, però que a llarg termini poden tenir conseqüències importants.
Ajudar avui pot costar la jubilació demà
L'error més habitual és prioritzar les necessitats dels fills sense assegurar abans la pròpia estabilitat financera. Hipotecar-se per ajudar, utilitzar estalvis destinats a la jubilació o assumir deutes en una etapa propera a la retirada pot reduir de forma significativa els recursos disponibles en el futur.
La clau és en el temps. Un fill de 30 anys té dècades per davant per generar ingressos, estalviar o recuperar-se d'una mala decisió econòmica. En canvi, els qui estan a prop de la jubilació tenen un marge molt més limitat. Per això, els economistes insisteixen en una regla bàsica que diu que el primer és garantir el propi futur i, només després, ajudar en la mesura del possible.
Un problema més comú del que sembla
Aquest comportament no és aïllat. Respon a factors culturals, emocionals i també a la situació del mercat, on l'accés a l'habitatge o l'estabilitat laboral és més complicada per a les noves generacions. Tanmateix, assumir aquest pes econòmic pot traslladar el problema d'una generació a una altra. En lloc de solucionar-lo, es corre el risc de crear una nova dependència.
A més, amb la incertesa sobre el futur de les pensions, comptar amb estalvi propi és cada vegada més important. Reduir aquest coixí per ajudar a curt termini pot generar dificultats a llarg termini. Així doncs, l'advertiment és clar: ajudar els fills no s'ha de fer a costa de la pròpia seguretat financera. Saber dir “no” en determinats moments no és falta de suport, sinó una manera de protegir el futur. Perquè, arribat el moment, no hi haurà una segona oportunitat per reconstruir la jubilació.