Durant la llarga Edat Mitjana, la Sereníssima República de Venècia va ser una de les principals potències comercial i militar d’Europa i la plataforma de llançament de tots els viatges a Extrem Orient. I un país dominat per una sorprenent dualitat: la genuina Venècia – nucli d’aquell empori mercantil – i el seu rerepaís, format per ciutats més petites, però molt riques i dinàmiques, que amb la seva extraordinària determinació seguien, sense defallir, l’estela rampant de la capital. I aquest rerepaís es el que hem anat a conèixer. Les monumentals ciutats de Pàdua, Verona, Ferrara, Trento, Vicenza i Bassano del Grappa.
En el següent viatge anirem a Flandes. No t'ho perdis!
Pàdua, el nostre primer camp-base
Pàdua – Pàdoa en llengua veneciana – va ser el nostre primer camp-base. Només arribar, el primer que vam trepitjar va ser Prato del Valle – la plaça més gran d’Itàlia – i el primer que vam veure, tocar i olorar; va ser l’extraordinària exposició de plantes medicinals del Orto Botanico di Pàdova (el jardí botànic més antic del món, creat el 1545). Ens faltava el sentit del paladar; i en un petit restaurant a la part històrica ens van delectar amb una exquisida mostra de gastronomia vèneta: flors de carbassó farcides amb ricotta, rissotto amb esparrecs verds i rotlle de conill amb pastís de patata. Tot regat amb Prosecco, Moscato i Forzate del país.
Pàdua es els Scrovegni, considerada la “capella Sixtina” del nord d’Itàlia. I amb els Scrovegni, obra mestra del pintor Giotto, un dels precursors del Renaixement, hi vam tenir una doble experiència: al matí, a primera hora; i, de nou, al vespre, amb el programa “Giotto sotto le stelle” (Giotto sota els estels); per a admirar – amb diferents llums i tons naturals – com el genial toscà va representar magistralment els passatges de la vida de Crist. Entremig vam descobrir el Palazzo delle Raggione, llotja del poder i la justícia a l’època medieval, amb una extraordinària sala coberta amb la volta de fusta suspesa, es a dir sense columnes i en forma de casc de vaixell invertit, més gran del món.
Pàdua es una ciutat viva. Amb unes animadíssimes Via Roma i Ghetto Ebraico i unes bullicioses places delle Erbe i della Frutta. I ens vam submergir en la quotidianitat local. Vam prendre un gelat a Portogallo, icona de la ciutat i la gelateria més premiada del món (una llarga cua de mitja hora per aconseguir un gelat ho testimonia). Vam visitar la basílica de Sant Antoni de Padua mentre els feligresos locals celebraven ofici religiós. I ens vam entaular per a sopar en una terrassa de Riviera dei Ponte Romani. En canvi, la cafeteria Pedrocchi era plena a vessar. I sense pensar-ho dues vegades, el vermut el vam fer a l’encantadora plaça delle Frutte, sota les voltes de la Raggione.
Ferrara, una incursió als antics Estats Pontificis
Ferrara, a setanta-cinc quilòmetres al sud de Pàdua i, pràcticament, sobre el delta del riu Po; ens esperava per a mostrar-nos la seva misteriosa bellesa. La ciutat “sípia” (pel color envellit de la terracota de les façanes) ens esperava per a mostrar-nos la calma que domina els seus carrers, places i canals. El seu imponent castell medieval, la fortalesa urbana de la poderosa família de condottieros Este; i el seu call, que va ser un dels punts de destinació de la diàspora judeo-catalana de 1492 (els katalanim, clarament diferenciats dels sefardites per la llengua). Ens vam submergir en la calma del Ghetto Ebraico per a imaginar l’arribada i l’establiment d’aquells catalans de fe mosaica.
Durant la baixa Edat Mitjana, Ferrara va ser un domini independent vinculat a Venècia fins que va ser absorbida pels Estats Pontificis. I això va marcar la seva traça definitiva. Acabaria sent l’espai on es donarien la mà les cultures vèneta i romanyola. I això te un reflex en la llengua: el “ferrariès” – que encara es parla als carrers de la ciutat – es un emilià (de l’Emilia-Romanya) carregat de “veneciades”. I en la gastronomia: en un petit restaurant del Ghetto Ebraico ens van delectar amb diversos plats de la cuina tradicional ferraresa: sformato di zuca all’amaretto con pancettina crocante e fiori di zuca, pasticcio di maccheroni in crosta dolce i tortellini in brodo di cappone al vino rosso.
Verona, el nostre segon camp-base
Després de Padua i Ferrara, ens esperava Verona. Seria el camp-base durant la segona i més llarga part de la nostra “aventura véneta”. Vam “desembarcar” al cap del Ponte della Vitòria, que ens va regalar la millor vista de la ciutat: el Castelvecchio i la Città Antica. I vam entrar per la Porta Borsari, com el vells romans. Verona es molt més – es infinitament més !!! – que les figures shakesperianes de Romeu i Julieta i que el seu famós amfiteatre – “l’Arena” –. Verona es misteriosa i deliciosa a parts iguals. Amb la seva bulliciosa plaça delle Erbe, dominada per la Torre dei Lamberti i amb seus enigmàtics carrers i places que es despleguen a l’interior del reducte històric i al voltant de les majestuoses “quattro chiese” (les quatre esglésies).
Venint de Ferrara, la vella Verona ens va rebre amb un sol radiant i l’endemà es va llevar coberta, amb un plugim que humitejava la ciutat i que reforçava la imatge misteriosa que, de per si, projecten places i carrers de la part més oculta del barri històric. Amb aquell escenari que la natura ens havia preparat, ens en vam anar a “descobrir” el Teatre romà i el, també, romà Ponte di Pietra, sobre el riu Àdige. I, tot seguit, passejant pels misteriosos carrers de Città Vecchia, coberts per l’enigmàtica atmosfera que ens regalava el temps, vam “descobrir” els temples romànics de Santa Maria Matricolare, Santa Anastàsia i San Fermo Maggiore. Es difícil dir quina es el més impressionant.
Verona es també gastronomia i enologia. I durant els dies que hi vam ser ens van delectar amb la cuina tradicional veronesa; que, tot i ser de base veneciana, te una forta influència de les valls alpines. A Verona vam tastar el tagliere di salum e formaggi con mostarda, el tortelli all’amarone ripieni di carne conditi con il sugo del brasato i el guaniciale di maiale con riduzione di amarone. Tot regat amb vins de la vall del riu Àdige. I, per acabar, San Zeno, la quarta “chiesa”, la “nostra chiesa” pels veronesos; que ens havia quedat pendent. Amb un bus urbà i mesclats entre els locals que anaven a treballar, vam visitar la imponent San Zeno i el seu enigmàtic entorn.
Trento
Trento, la ciutat del famós concili contrareformista, a 100 quilòmetres al nord de Verona, era una de les etapes crucials de la nostra “aventura vèneta”. Trento, la germana bessona d’Innsbruck, ens va rebre amb el cel cobert, amb les campanes del Duomo brandant, i amb els aparadors de les seves centenàries pastisseries mostrant els apfelstrudel tradicionals de la rebosteria alpina. A Trento vam anar a “descobrir” una ciutat singularment especial. Als seus carrers, places, voltes i comerços; la llengua que sona es romànica – el trentí o l’italià –; però la traça de les seves botigues, l’arquitectura de les seves cases i l’urbanisme dels seus carrers es alpina. Es tirolesa.
A Trento vam anar a “descobrir” el Duomo, una deliciosa catedral romànica, pròpia d’un escenari de conte. I a Basílica de Santa Maria Maggiore, per asseure’ns a les mateixes bancades on – al segle XVI – s’hi van posar els cardenals que van haver de fer front al desafiament protestant. Però, Trento, no es tan sols concili. Es també gastronomia. I en un petit restaurant de la part històrica ens van delectar amb una mostra de la cuina tradicional trentina: fondue de casolet i pernil de Sant Daniel, rissotto d’espàrrecs, cremós de col negra, i galtes de vedella amb puré de pastanagues. I per acabar, una incursió al majestuós castell del Buonconsiglio i un ascens a la Torre dell’Àquila.
Bassano del Grappa i Vicenza
Bassano del Grappa i Vicenza, a una cinquantena de quilòmetres de Verona, van ser les darreres etapes de la nostra “aventura vèneta”. A Bassano ens hi havia d’aturar, tant si com no. El seu espectacular pont de fusta, el Ponte Vecchio sobre el riu Brenta, justifica la incursió. Era dia de mercat, i la seva deliciosa Piazza Libertà era un bullici de paradistes de fruites, verdures i tèxtil i de locals que es firaven. Però, a més, Bassano es el bressol de la grappa, el famós aiguardent italià. Al cap del Ponte Vecchio ens vam aturar a la taverna d’un dels productors més tradicionals de la plaça per a fer un tast de grappa i de mezzo-mezzo, el famós vermut venecià.
Per descobrir la resta d'Experiències El Nacional, visita el web de Viatges Viñolas o contacta al correu següent: elnacional@vinolas.com
Experiències El Nacional són viatges únics dissenyats, creats i impulsats gràcies a la col·laboració d’un triangle essencial: Marc Pons, articulista, historiador, dissenyador de l’itinerari i professor-acompanyant del grup; Viatges Viñolas, responsable de la gestió de serveis i seguiment diari del viatge, i ElNacional.cat, impulsor i difusor del projecte.