La Cèlia viu a Corea: "Aquí la gent deixa els seus ordinadors als restaurants i ningú no els roba"

Quan algú arriba per primera vegada a Corea del Sud, un dels aspectes que més sorprenen és la impressió de seguretat i civisme que es viu en la vida quotidiana. Per a Celia, una espanyola que hi resideix, una de les experiències més notables —i difícils de creure al principi— va ser comprovar que pots deixar el teu ordinador o mòbil sobre una taula en un restaurant o cafeteria i, en tornar, continua exactament on el vas deixar. Aquest senzill gest, gairebé impensable en moltes ciutats europees o espanyoles, reflecteix no només una sensació de seguretat, sinó també un profund respecte per la propietat aliena que caracteritza la societat coreana en molts àmbits de la vida diària.

Una cultura de respecte i seguretat quotidiana

Corea del Sud és considerada una de les societats més segures del món, i això no només s'observa en xifres de criminalitat relativament baixes, sinó també en les pràctiques i comportaments socials que es tradueixen en confiança pública. En un país on deixar objectes personals sense vigilància és sorprenentment comú —sigui en cafeteries, restaurants o fins i tot en estacions de metro— molts residents estrangers s'estranyen que ningú se n'apropiï ni desapareguin.

Segons relats de viatgers i residents, aquesta percepció de seguretat és palpable fins i tot en grans ciutats com Seül, on la densitat de població és alta, però al mateix temps la integritat dels béns personals tendeix a respectar-se, almenys en comparació amb moltes ciutats europees o espanyoles, on encara preval la necessitat de mantenir els objectes sempre vigilats o assegurats.

Aquestes experiències no signifiquen que Corea sigui un lloc completament lliure de delictes —com en qualsevol país existeixen delictes menors o fraus—, però sí que subratllen una diferència cultural important: la interiorització de normes socials que promouen l'ordre, el respecte mutu i la consciència col·lectiva sobre l'impacte de les accions individuals.

A Espanya, per exemple, és habitual que fins i tot en cafès o terrasses es mantingui una certa vigilància constant sobre les pertinences personals, i el temor a robatoris petits (com ara dispositius mòbils, moneders o carteres) és una cosa que forma part de la rutina. Encara que no totes les zones espanyoles presenten alts índexs de criminalitat, la percepció d'inseguretat en espais públics fa que molts no s'atreveixin a confiar objectes sense supervisió propera —una diferència notable amb el que la Celia viu a Corea.

Factors que expliquen aquesta diferència

La sensació de seguretat que descriu la Cèlia té arrels en diversos factors culturals i estructurals:

Respecte social profundament arrelat, on agafar alguna cosa que no t'apropia és vist no només com a il·legal, sinó com un acte socialment aprehensible.

Sistema legal i policial eficient, amb presència i resposta ràpides davant delictes, cosa que dissuadeix comportaments delictius.

Consciència col·lectiva sobre la reputació i l'impacte del comportament individual en la comunitat.

Aquesta confiança social es tradueix no només en situacions com deixar un ordinador sense vigilància, sinó també en la manera com les persones interactuen en espais públics, en el respecte per les normes i en la baixa incidència de delictes menors en comparació amb moltes ciutats europees o espanyoles.

Seguretat, cultura i convivència

L'anècdota de la Celia reflecteix alguna cosa més que una curiositat local: és un indici de com una societat organitza les seves normes, expectatives i comportaments per facilitar un entorn més segur i ordenat. Encara que cap ciutat o país està completament lliure de riscos, la combinació de respecte cultural, socialització de normes i eficàcia institucional a Corea del Sud genera una sensació de seguretat quotidiana que per a molts estrangers resulta sorprenent i refrescant —començant per coses tan simples com no haver de preocupar-se si el teu portàtil segueix a la taula en tornar de demanar un cafè.