El testimoni de Celia, una jove espanyola que ha residit a Corea del Sud, ha reobert un debat recurrent entre els qui han viscut experiències prolongades a Àsia amb la percepció de discriminació envers els estrangers. El seu relat no descriu episodis de confrontació oberta ni hostilitat explícita, sinó dinàmiques més subtils que, segons explica, es manifesten en la vida quotidiana i especialment en l'àmbit més proper.
Celia sosté que el fenomen no es presenta de forma directa o agressiva, sinó mitjançant mecanismes silenciosos d'exclusió social. La idea central de la seva experiència apunta a una barrera invisible però persistent com la dificultat d'accés a determinades oportunitats pel simple fet de ser estrangera. En el seu cas, afirma que el factor racial o d'origen pesa en processos de selecció i en interaccions professionals.
La barrera del mercat laboral
Un dels aspectes que més destaca és l'entorn de treball. Segons la seva versió, certs ocupadors prioritzen perfils locals fins i tot quan els candidats estrangers compleixen els requisits tècnics. Celia interpreta aquesta tendència no només com una qüestió cultural o lingüística, sinó com una preferència estructural difícil de revertir. La sensació, descriu, és la de competir en condicions desiguals des del començament.
Aquest tipus de percepcions no són inèdites entre expatriats. Experts en mobilitat internacional solen assenyalar que els mercats laborals asiàtics poden presentar forts biaixos cap a la contractació nacional, especialment en sectors on la interacció cultural i l'homogeneïtat social es consideren rellevants. No obstant això, el grau i la naturalesa d'aquestes pràctiques varien considerablement segons indústria i context.
Espais d'oci i distància social
El relat també esmenta experiències en espais recreatius. Celia descriu l'existència de locals nocturns on l'entrada d'estrangers resulta limitada o directament restringida. Aquestes polítiques, quan existeixen, solen justificar-se per raons comercials o de gestió interna, encara que sovint alimenten acusacions d'exclusió directament. Més cridaner resulta el component cultural que emergeix en interaccions personals. Celia recorda comentaris d'un company de feina que reflectirien una preferència per mantenir l'homogeneïtat ètnica en relacions familiars.
L'experiència de Celia no pretén erigir-se en diagnòstic universal, però sí exposa una vivència que comparteixen alguns residents estrangers a Corea. La integració en contextos culturals molt diferents pot revelar friccions complexes, on factors socials, històrics i culturals s'entrellacen. Comprendre aquestes realitats exigeix matisos, evitant generalitzacions, però sense desestimar testimonis que reflecteixen reptes reals d'adaptació.