Dir que una cosa es fa a la babalà és una expressió molt habitual en català. La fem servir quan alguna acció es fa sense ordre, sense previsió o una mica a l’atzar, com deixant-se emportar. El que no sempre és tan conegut és que aquesta expressió, tan viva encara avui, té un origen molt més antic i llunyà del que podria semblar.
L’expressió a la babalà està documentada, com a mínim, des de l’any 1839, però el seu origen no és romànic, sinó àrab. Concretament, prové de la fórmula Alà bāb Allāh, una expressió d’arrel religiosa que es podria traduir literalment com 'A la porta de Déu'.
De “en mans de Déu” a fer les coses sense rumb
En el seu sentit original, Alà bāb Allāh tenia un valor clarament religiós: remetia a la idea de deixar alguna cosa en mans de Déu, sense control humà directe. Amb el pas del temps i la incorporació d’aquesta fórmula a la llengua parlada, el significat va evolucionar.
Aquesta noció de deixar-se emportar, de no intervenir o de no planificar, va acabar derivant en el sentit actual de fer alguna cosa sense criteri, sense pensar-hi gaire o sense cap mena de control. Així, una expressió que inicialment apel·lava a la confiança divina va acabar convertida en una manera molt gràfica de descriure el desordre o la improvisació.
Aquest tipus de canvi semàntic no és gens estrany: moltes expressions que avui considerem col·loquials o fins i tot iròniques tenen un origen solemne o religiós.
El català i l’empremta de l’àrab
El cas de a la babalà no és excepcional. El català, com altres llengües romàniques de la península Ibèrica, conserva un bon nombre de mots i expressions d’origen àrab, resultat de segles de contacte lingüístic.
Alguns exemples ben coneguts són:
-
Atzar, que prové de az-zahr i està relacionat amb el joc i la casualitat.
-
Raval, del mot rabad, que designava els barris situats fora muralla.
-
Safareig, vinculat a ṣaḥrāǧ, un espai relacionat amb l’aigua.
-
Albergínia, alcohol o almirall, tots amb arrels àrabs clares, sovint recognoscibles pel prefix al-.
En alguns casos, com passa amb a la babalà, no només s’ha conservat el mot, sinó també una part del seu sentit original, encara que adaptat a nous contextos culturals.
Una expressió viva
Avui, dir que algú fa una cosa a la babalà no té cap connotació religiosa. És una expressió plenament integrada en el català habitual, usada tant en registres informals com en textos periodístics o divulgatius.
Malgrat això, conèixer-ne l’origen ens recorda fins a quin punt la llengua és un arxiu viu de la història. Darrere d’una expressió aparentment quotidiana s’amaguen segles de contacte cultural, evolució semàntica i adaptació lingüística.