Andreu Buenafuente ha parlat amb molta sinceritat sobre el que significa haver estat pare a una edat més avançada de l'habitual. L'humorista va tenir la seva filla Joana amb 47 anys i reconeix que aquesta circumstància ha canviat profundament la seva manera de mirar el temps. "Els pares grans com jo ens agarrem al present com un clau roent", va explicar a La matemática del espejo, de RTVE.
Buenafuente parla fins i tot d'una mena de "nostàlgia del present". Hi ha moments quotidians amb la seva filla que, mentre els està vivint, ja sap que algun dia trobarà a faltar. Una escena tan senzilla com Joana agafant-li la mà per dir-li que vagin a dormir pot convertir-se per a ell en un d'aquests records que vol conservar abans fins i tot que hagin acabat.
Ser pare tard el va fer mirar el temps d'una altra manera
La reflexió no parteix de lamentar haver tingut una filla a aquesta edat, sinó precisament de ser molt més conscient de cada etapa. Buenafuente sap que quan Joana arribi a determinades edats ell també serà considerablement més gran, i això fa que valori d'una manera diferent els anys que ara poden compartir.
En aquella entrevista va reconèixer també una cosa que normalment costa admetre: no l'entusiasma la idea de fer-se gran. Pot assumir que la vellesa arribarà i que intentarà viure-la amb dignitat, però saber que el temps és limitat intensifica encara més la seva voluntat d'estar present mentre la seva filla creix.
Els moments més petits acaben sent els importants
La seva manera de descriure la paternitat s'allunya bastant dels grans esdeveniments. No parla únicament de viatges, celebracions o moments extraordinaris. El que més l'emociona són precisament escenes domèstiques que podrien semblar insignificants per a qualsevol altra persona. Portar la seva filla a l'escola, llegir junts o acompanyar-la abans de dormir adquireixen una altra dimensió quan existeix aquesta consciència permanent que la infància passa molt ràpid.
Per això Buenafuente utilitza la imatge d'agafar-se al present. Ser pare gran l'ha fet pensar més en el futur, però paradoxalment també li ha ensenyat a intentar viure menys pendent d'ell. La frase resumeix una manera molt concreta d'entendre la paternitat: saber que el temps no pot aturar-se i, precisament per això, intentar estar realment dins de cada moment mentre encara està ocorrent.