La història d'Alex Manejo posa rostre a una realitat incòmoda que sovint es simplifica de manera injusta. Viure al carrer no és únicament la conseqüència de perdre la feina o no poder pagar un lloguer, que també ho és, sinó el resultat d'un procés molt més profund i complex. En el seu cas, les addiccions van marcar l'inici d'una espiral que va acabar deixant-lo sense habitatge i completament fora del sistema.

Durant anys, Alex va portar una vida d'excessos que va anar deteriorant progressivament totes les àrees del seu dia a dia. Les addiccions a les substàncies van passar a ocupar el centre de les seves decisions, desplaçant qualsevol altra prioritat. Els diners, quan apareixien, deixaven de destinar-se a necessitats bàsiques com el menjar o l'allotjament. "Quan tenia 25 euros, els gastava en la meva addicció i no en menjar", relata.

Les addiccions com a origen del problema

Amb el pas del temps, les conseqüències es van tornar inevitables. La inestabilitat personal va derivar en problemes i, finalment, en la pèrdua de l'habitatge. El carrer no va arribar de forma sobtada, sinó com l'últim esglaó d'una caiguda prolongada, en què cada intent de recuperació es veia frustrat per una addicció activa i la manca de suport estructural.

El cas d'Alex Manejo desmunta un dels grans mites sobre les persones sense llar. No sempre es tracta de manca d'esforç o d'oportunitats, sinó de problemes de fons que condicionen qualsevol intent de tirar endavant. Les addiccions, en particular, actuen com un bloqueig constant que impedeix aprofitar recursos socials, ajudes públiques o fins i tot ofertes de feina.

La duresa de viure al carrer

Un cop al carrer, la situació esdevé encara més extrema. La vida al carrer implica inseguretat, manca de descans, exposició al fred o a la calor i un ràpid deteriorament físic i psicològic. La supervivència diària es converteix en l'única prioritat, fent pràcticament impossible pensar en el futur o iniciar un procés real de reinserció. A tot això s'hi suma l'estigma social. Moltes persones sense llar deixen de sentir-se visibles o són jutjades únicament des del prejudici. Aquesta exclusió dificulta l'accés a feina, habitatge i tractaments adequats, especialment quan existeixen problemes d'addicció. Sense una intervenció integral, la situació tendeix a cronificar-se.

L'experiència d'Alex Manejo deixa una conclusió clara: sortir del carrer no depèn només de la voluntat individual. Requereix recursos estables, acompanyament social i tractament específic de les addiccions. Sense aquest enfocament global, milers de persones continuen atrapades en una espiral d'exclusió extremadament difícil de trencar.