Cridar als fills pot semblar una reacció inevitable quan no obeeixen, es barallen, fan soroll o porten hores posant a prova la paciència dels adults. No obstant això, el psicòleg Alberto Soler proposa mirar la situació des d'un altre angle. "Quan cridem als nens no sol ser tant culpa seva sinó el nostre descontrol", explica. És a dir, moltes vegades el problema no està únicament en el que ha fet el menor, sinó en com arribem nosaltres a aquest moment.
Soler reconeix fins i tot que ell mateix ha cridat alguna vegada als seus fills. El seu missatge no consisteix a presentar una criança perfecta, sinó a diferenciar entre perdre els nervis puntualment i utilitzar els crits de manera conscient com a estratègia educativa. El segon, adverteix, pot deteriorar la relació, generar por i oferir un model de comunicació basat en l'agressivitat.
El cansament canvia completament la nostra reacció
El psicòleg assenyala que moltes situacions que acaben en un crit tenen alguna cosa en comú, ja que ocorren quan els adults estan cansats, arriben tard, tenen pressa, estan enfadats o senten que ja no poden gestionar una demanda més. Una mateixa conducta infantil pot semblar-nos tolerable al matí i completament insuportable al final d'un dia complicat.
Aquí apareix una de les seves idees principals: els nens solen comportar-se com a nens. Corren, es distreuen, tarden a obeir, s'equivoquen, fan soroll i encara estan aprenent a regular les seves emocions. Esperar que actuïn sempre amb la lògica i l'autocontrol d'un adult augmenta les probabilitats de frustració.
Cridar menys comença per ajustar expectatives
Per a Soler, una de les estratègies més útils consisteix precisament a ajustar les expectatives. Si sabem que estem especialment cansats o nerviosos, podem rebaixar el nivell d'exigència i anticipar millor determinades situacions. També ajuda intentar posar-se en el lloc del nen abans d'interpretar automàticament el seu comportament com un desafiament.
Això no significa eliminar els límits. Els nens segueixen necessitant normes clares, però és possible marcar-les sense recórrer contínuament a la por o a aixecar la veu. Soler insisteix a més que, quan l'adult s'equivoca i crida, demanar perdó també forma part de l'educació.
La clau no està, per tant, a aspirar a no perdre mai la paciència, cosa poc realista, sinó a evitar convertir els crits en una eina habitual. Entendre les nostres pròpies emocions, reconèixer quan estem desbordats i recordar que moltes conductes formen part del desenvolupament infantil pot reduir considerablement aquestes situacions. Perquè, com resumeix el psicòleg, moltes vegades el crit explica més com està l'adult que el que realment ha fet el nen.