Aitana Bonmatí va passar per ‘The Players Tribune’, per repassar alguns detalls sobre la seva vida que potser molt poca gent coneixia. Per exemple, el que pocs sabran és que, en realitat, el seu primer cognom és el de la seva mare, i no el del seu pare. Una pràctica poc habitual, en especial, en l’època en què va néixer, fa pràcticament tres dècades. Però així ho ha recordat, assegurant que els seus pares van ser dels primers a rebel·lar-se contra aquesta llei.
"Són professors de llengua i literatura catalana. La seva casa és gairebé una biblioteca. Abans, quan una parella tenia un fill a Espanya, estava obligada a posar primer el cognom del pare i després el de la mare. No sé si hi havia alguna raó real per a això. Simplement funcionava així. De tota manera, als meus pares no els agradava. Sempre han lluitat molt per la igualtat, així que quan vaig néixer el 1998, van formar part d'un gran esforç perquè es canviés la norma. I ho van aconseguir. El meu primer cognom, Bonmatí, és de la meva mare, i el meu segon cognom, Conca, és del meu pare. Estic molt orgullosa del que van fer. Aquesta voluntat de lluitar pels drets de les dones, sento que la porto a la sang", va assegurar la futbolista del Barça.
Aitana va estar a prop de deixar el futbol
Aitana també recorda que veia molt difícil poder complir el seu somni d'arribar a ser professional, i que es va plantejar penjar les botes per dedicar-se a una altra cosa, quan era una adolescent. "Vaig veure zero oportunitats. Zero. Tothom somia amb jugar al Camp Nou. Hi vaig anar quan tenia 14 anys i recordo que em va semblar tan gran. Mires les 90.000 persones i gairebé et mareges. Però quan dic que tothom somia amb jugar-hi, em refereixo als nois. Creus que les noies hi han pensat? Puuf. Impossible. En aquell moment, el Barça femení no sortia a la tele. No estaven a les xarxes socials. No hi havia cap possibilitat que les dones juguessin al Camp Nou. Durant molt de temps, els millors equips femenins d'Espanya tampoc eren professionals", va dir.
"Així que quan jo jugava al Barça sub-15, no veia la manera de guanyar-me la vida amb el futbol. No sabia gaire sobre el futbol femení en altres parts d'Europa, com Anglaterra, Espanya o Alemanya, però la gent parlava molt dels Estats Units. Jo pensava: "Genial! Els meus pares i jo fins i tot parlàvem de la Universitat d'Oregon, i de quins exàmens faria. Sempre estimaré el Barça. Però has de pensar en la teva carrera, no? Llavors, quan tenia 17 anys i jugava al segon equip, de sobte el Barça va fer professional el primer equip. L'any següent em van ascendir als grans. En dos anys vaig passar de 'Sí, me n'aniré als Estats Units' a 'Oh, vaja, soc professional a temps complet al Barça'", va afegir la dues vegades guanyadora de la Pilota d'Or.