Quan tenia quatre anys, els pares de Xavi Lleonart (Terrassa, 1990), socis del CD Terrassa, van decidir apuntar-lo a hoquei sobre herba només pel fet de ser un dels dos esports que en aquell moment es practicaven a l'entitat vallesana. No ho van fer amb cap més intenció que el seu fill gaudís d'un esport poc conegut, mentre ells feien ús de les instal·lacions d'un club que, per a ells, era més social que esportiu. A vegades, però, una decisió que sembla intranscendent pot arribar a ser determinant.
Més de vint anys després, Lleonart pot presumir de ser l'actual campió d'Europa i el millor jugador d'una final de l'Euro Hockey League, la competició internacional entre clubs més important a Europa. El títol continental se suma a les tres lligues espanyoles i quatre Copes del Rei que el davanter ha aconseguit amb el RC Polo, conjunt al qual tornarà després de la seva experiència d'un any a l'HC Bloemendaal. A més, els últims anys el català ha estat un habitual a les convocatòries de la selecció espanyola, amb la qual ha participat en dos Jocs Olímpics, dos Mundials i cinc Europeus.
Com se sent un campió d’Europa?
Estic molt content. L’Euro Hockey League (EHL) és una competició molt especial. És un torneig relativament nou que va començar la temporada 2007/08 i es va enfocar molt als aficionats amb l’objectiu d’aconseguir que l’hoquei sobre herba tingués una Copa d’Europa més atractiva. Fins aquell any les condicions eren força precàries i guanyar-la, per tant, no era gaire important. Ara tot ha canviat i per mi és un orgull poder dir que he aixecat un títol internacional. Amb el RC Polo vaig jugar-la durant cinc cursos, però sempre em vaig quedar a les portes de la final four. Quan vaig decidir fitxar pel Bloemendaal sabia que tindria moltes opcions de guanyar-la.
Vas marxar al Bloemendaal per guanyar aquesta competició?
No només per això, vaig anar-hi per molts motius. En primer lloc, perquè des de petit volia jugar a la lliga holandesa, la millor del món; posteriorment, pel que suposa viure una experiència a l’estranger, amb tot el que pots aprendre com a persona i com a jugador, i, per últim, és evident que el fet que fos un conjunt que sempre lluita per guanyar totes les competicions també va influir en la meva decisió. Acabar l'etapa amb l’èxit a l’EHL ha estat una alegria immensa.
A la lliga, però, heu quedat quarts.
Sí, l’Amsterdam ens va eliminar a les semifinals. Va ser una decepció molt gran. Tant, que en el partit pel tercer i el quart lloc estàvem desmotivats i no vam competir al nostre nivell. Teníem moltes esperances de disputar i guanyar la final, i no tenir l’oportunitat de fer-ho va ser un cop dur perquè durant tota la fase regular vam demostrar que ho mereixíem. No vam perdre cap partit i vam acabar segons a només dos punts del primer.
Quines diferències hi ha entre l’hoquei sobre herba holandès i l’espanyol?
Moltíssimes. He descobert poques coses perquè a Holanda ja hi havien anat molts companys de selecció i ja me n’havien explicat la majoria, però de diferències n’hi ha moltes. La més destacable és la quantitat de gent que hi juga. Allà l’hoquei és el segon esport, no només per l’abundància de clubs que hi ha, sinó també per la repercussió mediàtica que té i els espònsors interessats en la competició. Només el futbol està per sobre en aquests aspectes. Els mitjans de comunicació principals fan cròniques de totes les jornades, una cosa impensable a Espanya. És tot; tota la infraestructura de l’hoquei sobre herba és molt professional.
Aquestes diferències es deuen a una cultura de país?
Sense cap mena de dubte. El país reuneix les condicions perquè es jugui a hoquei, però també les intenta afavorir. No és casualitat que hi jugui tanta gent. No sé d’on ve tot plegat, però fa molt temps que és així i en l’àmbit internacional es pot veure clarament. Holanda sempre està lluitant pels títols més importants (Jocs Olímpics, Mundials i Europeus) i els seus clubs són els que juguen les finals dels tornejos internacionals.
El que m'emporto d'Holanda és la satisfacció de poder jugar cada diumenge l'hoquei que més m'agrada
Què és el que més t’ha agradat de la teva experiència a Holanda?
En l'aspecte esportiu, l’estil de joc. Allà no importa si ets el primer classificat o l’últim, els equips sempre tenen l’objectiu d’atacar, pressionar i intentar marcar gols i, en conseqüència, l’esport és ofensiu, ràpid i de combinació. Els és igual perdre de pallissa, el que volen és intentar jugar bé. Ells volen guanyar, no anar rascant empats. A Espanya, la mentalitat és completament contrària i tothom és molt resultadista. Els equips petits es tanquen i busquen un joc brusc i travat. No hi ha espais, no pots córrer... I jo, personalment, no gaudeixo tant. El que m’emporto d’Holanda és la satisfacció de poder jugar cada diumenge sabent que el partit serà fluïd i que podré jugar l’hoquei que més m’agrada.
I el que menys?
El fred i, sobretot, els serveis mèdics. A banda que aquí hi ha més staff, tot plegat és força més professional. He trobat a faltar una mica d’atenció, un fisioterapeuta que estigui disponible sempre i el fet de tenir les cures que tot atleta hauria de tenir. Segons el meu parer, això es deu a la quantitat de jugadors que hi ha. Si no ets un dels millors, si no juga un, sortirà a jugar un altre i, segurament, ho farà igual de bé. A Espanya el talent brilla per la seva absència i els bons s’han de cuidar per tenir-los sempre disponibles.
Per què només hi has estat un any?
Perquè jo vull ser aquí, a casa. Em venia de gust jugar la lliga holandesa, però més d’un any em semblava massa temps. Una segona temporada no m’aportava res. Aquí hi tinc la parella, la família, els amics i el RC Polo, que m’ajuda, em dona suport i em vol. Volia provar-ho i marxo amb la satisfacció d’haver jugat al millor club d’allà i d’Europa i d’haver compartit vestuari amb els millors jugadors del món, llegendes de l’hoquei sobre herba.
Si no haguessis guanyat l’EHL, la decisió hauria estat una altra?
No, no. La idea era fer només una temporada. Un dels meus objectius quan vaig fitxar pel Bloemendaal era guanyar algun títol important, ja fos la lliga o la Copa d’Europa. Marxar sense un títol hagués estat una decepció a nivell personal, no enganyaré ningú, però no hauria canviat res.
T’agradaria jugar en algun altre país?
Sincerament, no. La lliga holandesa és la millor amb diferència. Molta gent està anant a Bèlgica, però perquè el nivell és més baix i les condicions econòmiques que ofereixen són molt bones. El que volia era gaudir del millor hoquei i per mi la primera i única opció era Holanda.
També has jugat dos Jocs Olímpics amb la selecció espanyola. T’agradaria guanyar alguna medalla olímpica?
Sí, segurament és l’espina que tinc clavada. M’encantaria i és un objectiu que tinc marcat, però no sé fins a quin punt el podré aconseguir. No sé si arribaré a Tòquio 2020, m’agradaria però mai se sap. Encara queda molt lluny. El que és clar és que serà l’última oportunitat que tindré per guanyar una medalla olímpica, perquè els propers Jocs, els de París 2024, ja es disputaran quan tindré 34 anys. Amb el club sí que és possible que llavors estigui en actiu, però amb la selecció no em veig més enllà de Tòquio.
Per què creus que, a Catalunya, l’hoquei sobre herba està tan allunyat d’esports com el futbol o el bàsquet en termes de repercussió?
Principalment, perquè hi juga molt poca gent i gairebé ningú hi està enganxat com a aficionat. Això passa perquè l’hoquei és poc atractiu de veure a la televisió. La pilota és molt petita, hi ha molts detalls tècnics que no es poden apreciar en un pla general i qüestions tàctiques que no s’entenen si no es coneix l’esport. És difícil i des de dins ho entenem, però crec que la Federació Europea està treballant perquè el joc sigui molt més vistós i mediàtic. A diferència del futbol, que no canvia pràcticament cap norma des que es va fundar, l’hoquei és un exemple d’esport que evoluciona i que no és gens rígid.
En quin sentit no és rígid?
Gairebé cada any hi ha una norma nova feta per veure si funciona a la televisió o no, per analitzar si es pot fer aquest esport una mica més atractiu. Penso que els darrers 10 anys l’hoquei ha fet un canvi increïble; ara mateix és molt més fàcil que un espectador que no està familiaritzat amb l’hoquei se’l quedi mirant i hi tingui interès. L’esport ha guanyat en termes de dinamisme i rapidesa, i crec que això és conseqüència de la feina de la Federació.
L'hoquei et dona de menjar ara, però tard o d'hora s'acaba i hi ha un moment en què la necessitat de tenir currículum pesa massa com per continuar jugant
Requereix molt esforç jugar a l’elit de l’hoquei?
Sí, molt. Fem molts entrenaments, viatgem molt i els estius els tenim plens de preparacions. Jugar al màxim nivell comporta molta dedicació i el problema d’això és que costa molt trobar una feina per compaginar-la amb la pràctica esportiva. Treballar d’una altra cosa és inviable ja que els esportistes d’elit som fora cada dos per tres. A Espanya no totes les empreses estan disposades a acceptar això, i menys tal com està la cosa en l’actualitat. Això representa un hàndicap per a nosaltres perquè l’hoquei et dona de menjar ara, però tard o d’hora s’acaba. En tot moment has de tenir molt en compte les prioritats i, per tant, hi ha un moment en què la necessitat de tenir currículum pesa massa per continuar jugant. A altres països es valora molt que siguis esportista d’elit, però aquí és un problema més que un valor afegit.
Es pot viure de l’hoquei sobre herba, doncs?
Es pot viure d’aquest esport si tens la sort de jugar en un club que es pugui permetre pagar-te un salari, que són pocs, i si ets a la selecció, però això no és el més habitual. De fet, no tots els que juguen a la selecció cobren en els seus respectius conjunts. A més, en el nostre cas poder viure de l’hoquei no implica, ni molt menys, tenir cap mena de luxe.
El teu futur professional està lligat a aquest esport?
Mai m’ho he plantejat, però tenint en compte el que he estudiat, el Grau en Periodisme, no crec que ho pugui relacionar. Si puc trobar una feina que m’agradi i que, a sobre, estigui relacionada amb aquest esport, jo estaria encantat. La meva afició es convertiria en la meva feina.
Quan vas decidir començar a jugar a hoquei sobre herba pensaves que arribaries a ser campió d’Europa?
Quan vaig començar, simplement jugava i pràcticament no sabia ni per què. M’ho passava molt bé, m’encantava i pensava en l’hoquei en tot moment, però no va ser fins que vaig ser més gran que vaig començar a somiar d'aconseguir aquest tipus de coses. Pensava: per què no puc fer-ho, si realment ho faig bé?