El Barça viu un moment delicat. Un moment incòmode que ha encès totes les alarmes al vestidor. I qui ho ha fet evident, sense filtres, ha estat Raphinha. El brasiler va explotar a Londres. La seva frustració es va veure en cada gest. En cada cursa. En cada crit. I aquesta energia va acabar transformant-se en una bronca monumental dirigida als seus propis companys.
L'extrem detecta alguna cosa que preocupa. Alguna cosa que incomoda. Alguna cosa que fa mala olor: la síndrome de la panxa plena. Un mal antic. Un mal traïdor que castiga els equips que es creuen satisfets. Que creuen que ja han fet prou. Que s'obliden que cada victòria cal lluitar-la. Que res està guanyat. I Raphinha ho veu clar. Tan clar que no pot callar.
Raphinha exerceix de capità a l'ombra
A Stamford Bridge, la seva reacció va ser evident. Mentre el Barça queia sense rebel·lia, ell era l'únic que pressionava. L'únic que estrenyia les dents. L'únic que demanava més. Més intensitat, actitud i orgull. Va alçar els braços. Va reclamar compromís i caràcter. Però va trobar silenci. Mirades perdudes. Un equip sotmès i resignat a una derrota que semblava escrita des del minut u.
El brasiler va esclatar després del partit. Va assenyalar la falta de fam. Va assenyalar la falta de xispa. Va assenyalar la falta de passió. I dins del vestidor va deixar anar un missatge que va ressonar com un tro: “Aquí ningú pot jugar caminant”. Les seves paraules van ser dures. Directes. Incòmodes. Però necessàries. Perquè el Barça mostra símptomes clars de desconnexió. Símptomes que el mateix Hansi Flick ja havia detectat setmanes enrere
Raphinha reclama autoexigència al vestidor
El tècnic alemany va parlar fa poc del perill dels egos. De les actituds individualistes. Dels jugadors que es relaxaven. Era una advertència. Una crida d'atenció. I ara Raphinha li ha posat veu. Una veu potent i enfadada. Una veu que reclama el que va fer gran l'equip la temporada passada: fam, intensitat, rebeldia.
Flick, a més, ha passat d'evitar excuses a esmentar-les massa. Les baixes. El cansament. La mala sort. L'equip ho nota i s'acomoda. I es permet justificar cada mal partit. Cada defensa tova. Cada atac sense idees. Un terreny perillós. Perquè el Barça necessita competir cada minut, cada duel i cada pilota dividida. Sense això, l'estil cau. I el projecte també.
La defensa no ha millorat. El control tampoc. L'equip viu entre moments brillants i desconnexions alarmants. Entre ràfegues de talent i llacunes irreconeixibles. I això desespera els que, com Raphinha, viuen del foc intern i l'exigència màxima.
El brasiler ha posat el mirall davant de tothom. Ha assenyalat el problema. Ha encès la guspira. La pregunta ara és si el vestidor reaccionarà i si el missatge calarà. En definitiva, si el Barça recuperarà la fam.