Al Barça comença a sentir-se una inquietud creixent. Un murmuri suau, però constant. Una por que no neix del rival, sinó del futur. El nom propi és un: Lamine Yamal. El noi prodigi. El talent precoç. El jugador que va enlluernar el món amb tot just 16 anys i que ara, amb 18, viu un moment delicat. Un moment que al club observen amb preocupació
El partit a Stamford Bridge va ser un toc d'atenció. Un xoc dur. Fred. Un ambient hostil que li va recordar que el futbol professional no perdona. Cada pilota que tocava era rebuda per un rugit. Xiulets. Cants feridors. Provocacions. Un estadi sencer intentant desestabilitzar-lo. I ell, intentant mantenir la calma. Intentant abstraure's. Intentant ser el mateix de sempre.
Encara s'espera Lamine Yamal a Stamford Bridge
Davant d'ell, Marc Cucurella. Un company de selecció. Un futbolista que el coneix bé. Molt bé. Coneix les seves virtuts. Els seus moviments. I precisament per això, el va defensar amb una intensitat màxima. El va pressionar sense descans. Li va tapar línies de passada, li va bloquejar l'interior i li va negar la comoditat. Cada control del jove extrem trobava un obstacle.
Lamine ho va intentar. Va voler encarar. Va voler desequilibrar. Però el pla del rival va funcionar. I la sensació que va deixar el duel va ser preocupant: el jove culer està lluny de la seva millor versió. Li falta espurna. Li falta velocitat. Li falta aquest punt explosiu que el va convertir en una de les majors esperances del club.
La causa té nom: pubàlgia. Una lesió traïdora. Lenta. Desgastant. Una molèstia que mai no desapareix del tot i que exigeix paciència. Va estar setmanes fora. Va tornar amb ganes. Però encara no és el mateix. O almenys, no és el jugador que va meravellar Europa la temporada passada.
Es tem un nou cas Ansu Fati
I en el Barça, aquesta situació comença a generar pànic. No per la seva qualitat. No pel seu talent. Això segueix intacte. El que inquieta és el record recent. El record d'un altre jugador que ho tenia tot. Un altre jove que havia de marcar una època. Un altre nen prodigi l'evolució del qual es va frenar de cop. Ansu Fati. Un jugador que apuntava moltes maneres, a qui queien els gols, a qui molts van etiquetar com el relleu de Leo Messi, que també va heretar el dorsal ‘10’, però que a dia d'avui està lluitant al Mònaco per assemblar-se al que va ser.
Les comparacions comencen a aparèixer. La por és que la història es repeteixi. Que l'expectativa superi el cos i que el físic no acompanyi. Que l'afició posi etiquetes impossibles de sostenir. Que la paraula “estrella” es converteixi, involuntàriament, en una càrrega.
A Barcelona tothom hi coincideix en una cosa: Lamine és especial. Però també és jove. Molt jove. I la responsabilitat pesa. El calendari apreta. Els focus cremen. El club el necessita. La grada l'exigeix. I ell intenta respondre, encara que el cos encara demani temps