Si hi ha alguna cosa més trista que perdre una Lliga, aquesta és perdre-la sense orgull. El que ha passat al Camp Nou aquest dijous, però, no es pot dir que sigui una sorpresa. Tampoc ha estat dolorós. Sense ànim de frivolitzar, el Barça és un pacient terminal que avui ha passat a millor vida. Els culers, com els familiars del mort, almenys no patiran més.

El plantejament de Quique Setién ­-qui no es responsabilitza del fracàs a la Lliga, tot i que va arribar a un Barça líder- ha estat nefast. Jugadors com Ivan Rakitic o Sergi Roberto han il·lustrat l’acomodament crònic de l’equip. Altres, com Nélson Semedo o Junior Firpo han demostrat, un dia més, que no tenen nivell Barça i, indirectament, han tornat a retratar una directiva incapaç de traçar un full de ruta coherent. Un clàssic a Catalunya, tampoc és una sorpresa.

La imatge d’Arthur Melo badallant des de la graderia mentre l’equip es retratava a si mateix quedarà gravada a la retina del barcelonisme. Però no s’enganyin. El brasiler és un suplent sentenciat que ja sap que jugarà a la Juventus. I tenia motius per avorrir-se. La imatge del dia, en canvi, és la de la celebració del gol de Leo Messi: mirada cansada, poc entusiasme, res a celebrar. L’argentí, un dels pocs futbolistes que ha fet valer el seu orgull, fa la sensació que està fart de la mediocritat en la qual s’ha instal·lat el club. I alguns no entenen per què es qüestiona si prolongar el seu contracte.

messi barça efe

Messi celebra el seu gol estèril / EFE

Parlant d’imatges, la d’aquest dijous recorda, salvant les distàncies, a la del 7 de maig del 2008, quan el Barça va fer el passadís al Reial Madrid al Bernabéu i després va encaixar un 4-1 llastimós. Els factors són similars: jugadors acomodats, tècnic sense poder al vestidor i un parell de promeses sobre les quals reconstruir l’equip. O en altres paraules: final de cicle. En aquella ocasió la caiguda va ser el germen d’una catarsi històrica. Aquest cop, però, la falta de lideratge de la directiva -o almenys, de lideratge coherent- probablement passarà factura.

Hi ha qui dirà que la temporada encara no ha acabat. Que el Barça només ha de vèncer quatre partits per endur-se la Champions. I és cert: el Barça pot endur-se la Champions. I el meu avi pot presentar-se al Tour de França. I pot guanyar-lo. Però no ens enganyem, tots dos, el club i el meu avi, tenen tots els condicionants en contra. D’il·lusions no sempre es pot viure.