Les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) demostren que el cognom Pérez és el vuitè més comú a l'estat espanyol. 777.361 persones d'aquest país s'identifiquen amb aquest cognom, 74.774 de les quals viuen a la província de Barcelona. De Pérez, doncs, n'hi ha molts. Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil; Benito Pérez Galdós, escriptor realista; Alfredo Pérez Rubalcaba, exvicepresident del govern espanyol; i també Carlos Pérez de Rozas, excel·lent periodista i fotògraf que ens va deixar el passat mes d'agost. Casualitat o no, tots ells van ser reconeguts popularment pel seu segon cognom. El primer, el vulgar Pérez, o s'oblidava o només servia per introduir el segon, conformant així una mena de falsa conjunció que els mateixos propietaris donaven per bona.
Aquest fet és el que hauria d'haver advertit Carles Pérez Sayol ―o els seus tutors legals, per ser justos― quan el jove extrem de Granollers va internar-se a la Masia en categoria cadet. Descarat, àgil i amb capacitat golejadora; Pérez va superar tots i cada un dels inapel·lables filtres que el Barça trena al seu futbol base fins a assolir el filial, on va debutar de la mà de Gerard López. A diferència de companys amb cognom exòtic com Adama Traóre, Jordi Mboula o fins i tot Xavi Simons, el davanter català no va escoltar els cants de sirena dels clubs estrangers i va decidir apostar pel Barça fins que aquest estiu, i gràcies a una plaga de lesions, Ernesto Valverde li va donar l'oportunitat de convertir-se en jugador del primer equip. El seu nom mai havia estat en boca dels culers.
EFE
I és que Carles Pérez seguia sent Carles Pérez. No era Carlitos ―tal com va passar amb Pedro Rodríguez, conegut durant molts anys com a Pedrito―, no era Carlinho, i, sobretot, no era Anssumane Fati. El Camp Nou sovint actua com un niu d'ocells, on la mare ha de sacrificar la cria dèbil perquè la més vigorosa resisteixi i es faci forta. Després de passar-se anys reclamant més presència del planter al primer equip, el públic culer ha resolt la dicotomia entre els dos davanters de la manera més senzilla possible: el més jove, Fati, és el bo. L'aposta segura.
La condemna de Carles Pérez és doble. En primer lloc, el club el desterra quan queden només sis dies perquè es tanqui el mercat d'hivern. Ho fa, a més, utilitzant la figura del nouvingut Quique Setién i argumentant que les seves característiques no s'adapten al nou sistema de carrilers del tècnic càntabre. Un sistema que té dues setmanes de vida i que, si no respon de manera immediata, té data de caducitat. Amb Luis Suárez lesionat i Ousmane Dembélé entre cotons, sembla difícil de creure que Setién ―un tècnic de planter― hagi decidit despendre's d'una de les seves poques peces ofensives.
El verdader càstig de Pérez, però, és que el seu destí semblava escrit. El dia en què veia porteria contra el Betis els titulars eren per a Fati, debutant més jove de la història moderna del club; i el dia en què mullava per primer cop a la Champions, el verdader protagonista era l'extrem hispano-guineà, golejador més precoç de la història de la competició. Les vides paral·leles dels dos davanters se separen i l'aficionat blaugrana ha dictat sentència. Fati és un dels escollits i Pérez, com els corrents Isaac Cuenca, Cristian Tello o Sandro Ramírez, no té nivell Barça.