Les cròniques diran que el 22 de novembre de l’any 2025 el Barça va tornar a casa, però no ho faran explicant la veritat. Diran que a l’Spotify Camp Nou, una gèlida tarda en què l’aire era sec com el paper de vidre, 45.157 persones van omplir l’estadi després de dos anys i mig. Però jo hi vaig ser, i sé que això és mentida. Ho vaig veure en la mirada vidriosa de milers d’aficionats, potser perquè tornar després de tant temps és entrar en un territori que s’assembla màgicament a un mateix: canviat, però reconeixible, com quan tornes al poble on estiuejaves de petit i descobreixes que els fanals són nous, però que el xamfrà on et vas fer el primer petó continua fent la mateixa olor de pa acabat de fer.
Me’n vaig adonar abans d’entrar a l’estadi per la porta 19, quan la senyora del meu davant, amb l’entrada a la mà, feia cua acompanyada d’un noi joveníssim amb la il·lusió de la nena que algun dia va ser obrint regals un dia de Reis al matí. Tenia a la mirada la mateixa emoció d’aquella adolescent que un 11 de novembre de 1978 va entrar per la mateixa porta del camp abans d’un partit contra l’Anderlecht que no ha oblidat mai. Quan va passar el control d’accés em va semblar que alguna brossa li havia entrat a l’ull, però no per pensar en aquell gol agònic del Torito Zuvíria, sinó perquè aquell dia va anar a l’estadi amb el seu pare i ara ho feia amb el seu net, que ja no ha conegut el besavi. El nano tampoc ni s'imagina, encara, que algun dia a ell també se li entelarà la mirada pensant en la seva àvia quan canti un gol.
De petits, molts vam entrar per primer cop al Camp Nou passant per sota la barra de la porta d’accés, accedint gratuïtament per asseure’ns a la falda de l’avi. Aquest cop la història era a l’inrevés, però, ja que per cada persona que s’encaminava cap al seu seient n'hi havia una altra que ja no hi era per ocupar, també, una localitat. I, tot i així, entrava igual. Després, en el moment d’accedir a la boca pertinent del gol Sud, amb el flamant nou estadi obrint-se com una flor imperfecta i preciosa davant la mirada, a molts els costava no tenir els ulls negats mentre feien una videotrucada amb la mare, la parella o l’amic amb qui van anar junts a París per cantar el gol de Belletti contra l’Arsenal.
Aquella boira fina a la mirada té un nom i es diu memòria, però és una memòria desordenada i irracional, que no entén d’inici, nus i desenllaç. Per això, sí, les cròniques parlaran d’un partit narrativament lineal, del minut 1 al 90, però també serà mentida. En realitat, el Barça - Athletic del 22 de novembre del 2025 es va jugar en moltes dates diferents. Per a algú va ser un novembre del 1977, un maig del 2001, o un gener del 1993. Pel senyor del meu costat, abrigat com si anés al pol nord, potser un abril de 1968. Me’l vaig mirar mentre cantaven els Figa Flawas i vaig pensar que si la Marina està morena, el senyor Joan estava tou com una bleda. Dret i immòbil, no parava de retratar amb un Samsung Galaxy de l’any de la quica un fotimer d’imatges del nou camp que segurament remirarà mil vegades durant els pròxims dies.
Després va quedar-se quiet escoltant l’himne en silenci i movent silenciosament els llavis com qui resa un parenostre. O com si algú li estigués xiuxiuejant els versos de l’Espinàs a l’orella. Portava una bufanda vella que havia vist més Recopes que molts joves allà presents. Era del meu pare i la duia quan aquesta graderia era ciment i fred, em va dir. Parlava de la bufanda, sí, però parlava de moltes més coses, ja que de vegades el que heretem no són objectes, sinó el permís per guanyar-li una batalla a l’oblit. Per això les cròniques diran que quan els jugadors van saltar a la gespa tot el gol Nord estava buit, igual que la tercera graderia inexistent, però també serà mentida.
Va ser llavors quan vaig comprendre la matemàtica emocional del futbol: quan falta algú, aquell espai ocupa més lloc. El nou Camp Nou tenia buits visibles, sí, però cap no estava buit del tot. Allà hi havia els que van celebrar remuntades impossibles contra el Göteborg, els que van maleir Guruceta en una eliminatòria de Copa del Generalísimo contra el Madrid i els que van menjar gaspatxo a mitjanit minuts abans del primer gol de Ronaldinho. Eren a l’altra banda del camp, lluny i a la vegada profundament a prop nostre. Invisibles, potser, però tanmateix vivament presents. Amb nosaltres, sí, però desgraciadament també sense nosaltres.
A partir d'aquí, més que un partit, el que va començar al minut 1 va ser un desig col·lectiu de retenir alguna cosa que sempre se’ns escapa, per això d’aquí a vint anys ningú no en recordarà el resultat, ni les estadístiques, ni el primer gol de Lewandovski que encara molts vam celebrar amb la pell del cor dins la parpella. Després van venir noranta minuts amb un fred que ens va congelar les llàgrimes fins al xiulet final, quan alguns, abans de tornar cap a casa, vam tornar a treure el mòbil de la butxaca per fer una última foto a la casa que tant hem enyorat amb el castell de focs de fons. Al papa li hauria agradat poder-ho veure, vaig sentir que li deia una noia del meu davant al seu germà mentre gravava l'espectacle pirotècnic, segurament perquè també volia capturar l’instant, dos anys i mig després, en què molts vam confirmar que estimem el Barça perquè aquells a qui hem estimat ens van estimar estimant-lo.
Per això potser cap crònica ho dirà, però aquell 22 de novembre a molts, en algun moment o altre, ens va entrar una brossa a l’ull i vam arrossegar una tarda de pluja dins la pupil·la. Perquè no estàvem sols i a l’estadi hi érem nosaltres i tots els qui viuen en nosaltres. Per aquest motiu tothom plorava: perquè tornar a casa sempre emociona, però encara emociona més retrobar-se amb aquells en qui penses cada dia, en cada gol, en cada cançó i en cada vegada que ens posem aquella vella bufanda que ens abriga d’aquest enigma anomenat vida. Un meravellós misteri en què un camp de futbol mig buit, una tarda, pot esdevenir l’estadi més ple del món.