Sort vaig tenir de compartir molts dinars i llargues sobretaules amb Enric Bañeres en les quals vaig poder dir-li les coses bones i també les dolentes que tenia. No m'agrada gens parlar d'un mort perquè, de veritat, que crec que no té sentit fer comentaris sobre algú que no et sent. Sóc més partidari que tot allò bo i allò dolent, s'ha de dir en vida. No val parlar d'algú que se n'ha anat. Probablement servirà de consol als seus familiars directes, però prefereixo fer-ho en vida.

Tanmateix, avui no escapo a la temptació d'escriure sobre Enric Bañeres, que va ser un company de professió, el meu cap a la secció d'Esports de La Vanguardia, el meu amic i l'adorat oncle i padrí de la meva esposa.

Bañeres va ser un periodista íntegre que va dignificar la professió. "Un dels primers periodistes que va elevar el nivell del periodisme esportiu", diu Juanjo Caballero que va coincidir amb ell en el Tele/eXpress, i posteriorment a La Vanguardia.

"Suposo que tu perds un company i un amic, però el barcelonisme perd un referent" m'escriu Santi Sanz, un lector amic del Laietà.

Bañeres va ser això, un excels referent del barcelonisme. Un tertulià de primera categoria que va mantenir grans i acalorats debats amb Ramon Besa a Ràdio Barcelona, quan les tertúlies eren escasses i eren convidats autèntics polemistes, periodistes que creaven opinió.

Bañeres va aconseguir que el llegís molta gent perquè estaven a favor del que escrivia i deia, però també va llaurar opositors perquè no combregaven amb la seva opinió. La ploma de Bañeres era irònica, però fina i elegant, sarcàstica, amb humor propi per a revistes com l'extinta Barrabás, com calia ser sent amic d'Ivá i Òscar.

Els seus escrits eren sentits, tant per sentir-se identificat amb ell, com per malparlar de forma roïna com en van fer molts. La ploma de Bañeres portava metzina quan havia de portar-ne, però també era balsàmica quan calia.

Va ser ariñista, antinuñista, i recordo la foto en què, amb un altre grup de periodistes va cantar el Cara al sol com a protesta davant de l'elegit president en aquells anys. Va trigar molts anys a reconèixer el bon treball de Núñez al capdavant del Barça, i llavors va ser-ne un ferm defensor. Va defensar Robson i Van Gaal com a entrenadors, es va convertir en un anti Laporta quan l'Elefant Blau, i va ser un anti del Guardiola jugador per defensar a ultrança Xavi Hernández, com abans havia fet amb De la Peña.

Recordo que va escriure un article titulat "Quien le negaría una asistencia a Michael Jordan?" que va indignar de mala forma a tot el guardiolisme, que des d'aleshores li va posar la creu. Ho va escriure perquè va analitzar diversos partits i va arribar a la conclusió que Pep no assistia Ronaldo més vegades de les que havia de fer-la.

Després de jubilar-se a La Vanguardia va prendre la decisió d'escriure comptats articles fins que un dia es va atipar i va dir prou. "No pot ser que em trobi a minundis en algunes tertúlies intentant pontificar", em va dir.

Superb en moltes ocasions, Bañeres va deixar d'escriure i de polemitzar en un detall que l'honra a ell i a una professió en la qual cada vegada costa més trobar algú que no escrigui amb rancor o influït per algun interès. No va voler ni escriure un obituari que José Antich, director de ElNacional.cat, em va encarregar que li demanés sobre Miguel Ángel Bastenier, mort l'abril passat. Ni tampoc no va voler participar en les jornades que va organitzar el Barça per celebrar els 25 anys del títol de la seva primera Copa d'Europa quan tenia més dret que altres convidats. Va arribar a penedir-se d'haver perdut el temps i amargar-se unes hores anant a tertúlies que no conduïen a res, i amb tertulians sense el seu nivell.

Semblava fred en el tracte, però estava ple de sentiments, especialment cap a Irene, la seva bonica filla.

Excel·lent groumet i amant dels bons vins, Bañeres mereixia en vida un millor tracte com a periodista per part d'aquests jurats dels premis Vázquez Montalbán o Quim Regàs, àvids a concedir-los només als que segueixen el pensament únic o a personatges que no pinten res en la història del Barça. Segur que ara no faltarà qui proposi que li donin un in memorian. Ja per a què? Bañeres se'n va anar fa més d'un any del periodisme per a desgràcia de la professió. Avui se n'ha anat d'aquesta vida amb la satisfacció d'haver-la tastat en els últims anys com només ell desitjava i volia.