Fa trenta anys que va fer història convertint-se en la primera dona catalana a coronar l’Everest, però Araceli Segarra (Lleida, 1970) continua mirant endavant amb la mateixa curiositat i esperit d’aventura que l’han convertida en un referent de l’alpinisme. Ara, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) acaba de reconèixer la seva trajectòria amb el Premi a la Trajectòria Esportiva, un guardó que posa en valor una vida dedicada a superar límits, dins i fora de la muntanya. En aquesta entrevista, Segarra reflexiona sobre el pes de ser un referent, la síndrome de la impostora que encara condiciona moltes dones, la necessitat de fugir dels mites i la importància de mantenir-se fidel als propis valors. També reivindica una manera d’entendre la muntanya basada en l’aventura, el compromís i la gratitud, molt allunyada de la recerca de reconeixement.
Has estat una pionera en el món de l'alpinisme. Vas ser la primera dona catalana que va fer el cim a l'Everest. Què significa haver obert camí en un món tradicionalment tan masculinitzat?
Aquesta resposta té més sentit a la distància. I jo crec que d'aquí a trenta anys també ho veuré amb molta més perspectiva. Encara ho tinc massa a prop. No tinc massa la sensació d'haver obert camí. Tinc la sensació que hi he aportat una mica, però tampoc em sento una pionera. Necessito més perspectiva per poder copsar la realitat del que això significa. És una responsabilitat ser una referent. Per això, no és que ho rebutgem, però intentem no sentir-nos un referent. A més, pesa molt. I les dones, malauradament, encara tenim incorporada la síndrome de l'impostor. No acceptem ser bones. Creiem que no és el lloc que ens correspon. Costa pair-ho, costa assumir que pots ser un referent per a algú.
Les dones, malauradament, encara tenim incorporat la síndrome de l'impostor. No acceptem ser bones. Creiem que no és el lloc que ens correspon. Costa assumir que pots ser un referent per a algú.
Tens la síndrome de la impostora, doncs?
Sí, amb el que representa una responsabilitat com aquesta sí; baixes una mica el teu perfil. Als homes això no els hi passa. A ells els hi dius: "Et sents un referent"? I ho abracen, ho llueixen. En canvi, les dones ho intentem suavitzar, intentem no destacar massa, i això és el que hem de canviar.
Si haguessis de definir la teva trajectòria amb una paraula, quina seria i per què?
Aventura sense límits. Diversió. Jo el que sempre he buscat ha estat mirar per mi. És a dir, jo no he practicat alpinisme per ser una heroïna ni per buscar complaure ningú. La meva activitat ha sigut egoisme pur, que després, el que tu fas d'una forma egoista pot tenir una utilitat. Però originàriament, jo practicava alpinisme per viure la vida al màxim i gaudir del concepte de l'aventura i passar-m'ho bé.
I com vas descobrir aquesta passió? Què et va fer estimar tant la muntanya?
Em va fer estimar la muntanya la por. Jo vaig començar fent espeleologia perquè li tenia molta por a la foscor. I al mateix temps, era una dualitat de por i passió, aventura i temor. I aquesta combinació de "hi ha una cosa que m'agrada molt, però li tinc molta por" la vaig trobar apassionant. I això ho he anat extrapolant a altres activitats de la muntanya. Escalar en gel em fa por, però m'apassiona.
Si no ets especial, no tens atencions. I si no tens atencions, no ets ningú. I si no ets ningú, doncs no t'admiren. I jo visc més a gust així i crec que és el més difícil. El difícil és viure sense admiració
De què estàs més orgullosa?
Jo del que estic més orgullosa és d'haver-me mantingut bastant fidel als meus valors i als meus principis. Bàsicament, jo no combrego gaire amb les idees d'exagerar, i ja no parlo com a dona, sinó com a activitat. Jo sempre he intentat baixar la meva activitat a un nivell bastant més terrenal. És a dir, estic en contra de crear herois, perquè els herois són intocables i no són un bon referent. I els herois el que fan és alimentar l'ego d'aquell heroi; i sobredimensionar el teu ego no et fa especial. I és aquest cercle, que una cosa et porta a l'altre. Si no ets especial, no tens atencions. I si no tens atencions, no ets ningú. I si no ets ningú, doncs no t'admiren. I jo visc més a gust així i crec que és el més difícil. El més difícil és viure sense admiració.
Si no haguessis arribat al cim de l'Everest, creus que series on ets ara?
És difícil saber-ho. Quines portes obres, on et porten i quines tanques. M'agrada molt aquest plantejament perquè m'acabes portant on estàvem anant. Per què escales? Per què fas el que fas? Per complaure't a tu o per complaure els altres? Jo faig això per la passió, per aventura, per alimentar-me a mi. I m'he continuat alimentant, però sense voler la complaença dels altres. Perquè una cosa és alimentar-te a tu amb l'energia dels altres perquè et pugin. Jo no vull que em pugi ningú, no necessito que em validin. Per tant, tu m'estàs preguntant si estaria on els altres em col·loquen. M'és igual on em col·loquin els altres. Estaria exactament on estic ara, amb la meva validació i la meva autoestima, independentment que hagi pujat a l'Everest o no.
La gent identifica un alpinista o un escalador d'Himàlaia que fa vuit mils com el que fa una activitat potent. I no és així
Un cop puges el cim més difícil del món, com et motives a fer altres reptes?
L'Everest no és la muntanya més difícil del món. És la més alta, la més coneguda i la més mítica. Però hi ha vies al Pakistan, a Patagònia, que són molt difícils, algunes no s'han repetit, altres no s'han escalat mai. L'alçada no identifica la qualitat de l'escalada. Sí que l'Everest, en el seu moment, en ser la muntanya més alta del planeta i no haver-se escalat mai, comporta el desconeixement. I quan una cosa és desconeguda, es converteix en difícil perquè no saps com fer-la. Però un cop ja s'ha obert el camí, ja es fa més fàcil per tothom. Però després hi ha vies de dificultat que no van lligades amb l'alçada. Jo he fet vies d'escalada molt verticals a Patagònia que probablement no les coneix ningú. El baremo del que és popular i el que és bo actualment està desfasat. La gent identifica un alpinista o un escalador d'Himàlaia que fa vuit mils com el que fa una activitat potent. I no és així. Hauríeu de veure alguns escaladors com Bru Busom o Marc Torralles. És a dir, hi ha una gran quantitat d'alpinistes desconeguts que estan fent activitat impressionant al Perú, a Patagònia, en algunes zones de l'Himàlaia, del Pakistan. Per tant, la popularitat o el que es coneix en els mitjans de comunicacions no identifica el que és qualitat.
Jo he baixat de més muntanyes de les que he fet. Per tant, en tinc molts d'objectius que se m'han quedat a mitges, però no intento obsessionar-me
Vol dir que fa trenta anys tenia molt més mèrit pujar a l'Everest que ara perquè era més desconegut?
L'Everest té onze o dotze rutes; vies de dificultat en té unes quantes. La majoria de la gent que veiem en els mitjans de comunicació va per les dues rutes normals, la de la cara nord o la de la cara sud. Aquestes rutes, quan tenen un tràfic abundant de persones, perd el compromís. I aquesta per mi és la paraula clau. El compromís és aquell moment en el qual ningú t'ajudarà, ningú t'obrirà la traça i si et passa alguna cosa estàs sol. Quan tu estàs fent una activitat que no té compromís, perquè hi ha molta gent, perquè hi ha moltes facilitats, perd la dificultat. Si a l'Everest, per la ruta normal, només hi hagués una persona a l'any fent-se ella tota la traça i tot el muntatge, tornaria a tenir compromís. No és només la ruta, sinó la quantitat de persones que hi accedeixen.
M'hagués agradat escalar més vies a Patagònia que, per circumstàncies econòmiques, de disponibilitat, no sé si hi tornaré a anar
Tens algun objectiu que no hagis aconseguit?
Doncs mira, la setmana passada me'n vaig anar a escalar i vam baixar de la via. És a dir, em passa cada dos per tres, vies llargues, vies curtes. M'hauria agradat escalar més vies a Patagònia que, per circumstàncies econòmiques, de disponibilitat, no sé si ja hi tornaré a anar. Perquè la vida es fa molt curta. Al Pakistan vam intentar la Nameless Tower. Una paret també molt difícil i vam girar cua. Jo he baixat de més muntanyes de les que he fet. Per tant, en tinc molts d'objectius que se m'han quedat a mitges, però no intento obsessionar-me.
A l’inici de l’entrevista deies que et vas enamorar de la muntanya perquè volies combatre la por que li tenies; quina és la lliçó més important que t’ha regalat la muntanya?
És molt difícil escollir-ne una, però si m'ho he de jugar tot a una carta, jo apuntaria la idea de la gratitud, d'agrair, perquè en el moment que saps agrair, saps donar-li la volta a tot. Quan estàs escalant estàs en una posició una mica més delicada i li veus les orelles al llop. I cada vegada que vaig a la muntanya, d'alguna manera em sento afortunada d'existir. En el moment que ets afortunat d'existir, agraeixes qualsevol cosa.