Amb relació a l’enquesta publicada el mes de gener, Xavier Trias i Jaume Collboni continuen en l’empat tècnic, i ara també se situa en les primeres posicions Ada Colau; en canvi, Ernest Maragall, d’ERC, s’estanca en la quarta posició i amb tota probabilitat ja no tornarà a ser la llista més votada; es consolida la tímida recuperació del PP, i Vox ara assoleix una expectativa realista de poder entrar a l’Ajuntament de Barcelona; en canvi, la CUP ho té més difícil, ja que Ada Colau sedueix part dels seus votants i això dificulta arribar al mínim del 5% per obtenir representació, i molt més clarament el mateix els passaria a Valents i Cs (la dispersió del vot i la manca de lideratges mai és positiva).

L’escenari del desenllaç final continua incert (Trias-Collboni-Colau), però no la quarta i la quinta posició, i només queden dubtes amb relació a Vox i potser la CUP (ambdós per la mínima), però encara queda la setmana decisiva per mobilitzar abstencionistes i/o votants dubtosos en les franges de frontera que té cada partit (un de cada tres votants no té encara el vot decidit). En aquests moments ens dona una participació estimada entorn del 62%, per sota del 66% assolit fa quatre anys: la darrera setmana serà decisiva.

A continuació intentaré analitzar les fortaleses i debilitats dels partits que amb tota seguretat obtindran representació a l’Ajuntament de Barcelona el proper 28 de maig:

Xavier Trias: En termes personals és percebut per un segment significatiu de barcelonins com la persona més ben posicionada per fer front a molts dels reptes de futur, però aquesta bona imatge personal li costa després traslladar-la en intenció de vot a la seva candidatura; és cert que capta molts antics votants d’ERC-Maragall i antics votants del PP en clau municipal, i en menor mesura de Cs, però en aquesta darrera setmana de campanya li cal millorar en la captació transversal d’electors, canalitzar millor les ganes de passar pàgina de l’etapa d’Ada Colau i millorar la intenció de vot per sota dels 45 anys.

Ada Colau: És cert que té un fort desgast en forma de rebuig a les seves polítiques i a la seva continuïtat, però en menor mesura entre la seva base electoral; és a dir, concita molt rebuig en les bases electorals que no la varen votar, però manté de forma resilient un suport significatiu, que en un escenari de fragmentació electoral li permet mantenir l’empat tècnic amb els altres dos candidats amb possibilitats de ser la força més votada. Obté suports molt per sobre la mitjana entre la gent més jove, i moltes simpaties d’antics votants de la CUP, que la veuen com el vot útil per evitar que perdi la primera posició.

Ser el candidat més votat no significa ser l’alcalde, perquè Jaume Collboni o Ada Colau segurament tenen més capacitat per teixir aliances alternatives i poden evitar que Xavier Trias sigui el futur alcalde de Barcelona en cas que finalment quedi en primer lloc

Jaume Collboni: Més que el candidat, és la força del partit (PSC). El candidat Jaume Collboni no obté especialment bons resultats en valoració ni en posicionament en relació amb els principals temes plantejats, però la recuperació del vot al PSC arreu del país li reporta mobilitzar i recuperar antics electors quasi per inèrcia; ell ho sap, i d’aquí l’ampli suport del govern del PSOE a la seva candidatura. I pel fet que Cs quasi hagi desaparegut com a marca electoral, el PSC també capta un segment significatiu d'aquests votants quan s’analitzen els electors dubtosos.

Ernest Maragall: L’aparició de Xavier Trias el perjudica de manera decisiva, però també el desgast del govern d’ERC a la Generalitat, ja que per primera vegada en anys el seu partit obté menys suports transversals de la resta d’espais. Aquesta setmana segurament intentarà la remuntada més amb l’estructura del partit i Oriol Junqueras que amb la força pròpia del candidat. En cap dels eixos que es disputen en aquesta campanya hi té una posició rellevant.

Daniel Cirera: Tot i que perd votants a favor de Xavier Trias i Vox, al mateix temps, l’atracció d’antics votants de Cs, més la recuperació del PP a tot l’Estat, permeten al PP de Barcelona millorar els seus resultats, i poden arribar a ser millors si frenen les fuites de vots a favor de Xavier Trias i de Vox: que, evidentment, són dos perfils de ciutadans antagònics que requereixen missatges també diferenciats.

Xavier Trias i Ada Colau són ells mateixos els principals valors de les seves llistes, i així estan abordant aquestes eleccions en clau personal; en canvi, en la resta d’opcions (PSC, ERC, PP, però també Vox i la CUP) és l’estructura del partit el gran actiu, i això determina estratègies, missatges, fortaleses i debilitats que poden marcar aquesta darrera setmana de campanya.

I una consideració final, ser el candidat més votat no significa ser l’alcalde, perquè Jaume Collboni o Ada Colau segurament tenen més capacitat per teixir aliances alternatives (el binomi PSC-comuns o comuns-PSC, així com el tripartit clàssic, sempre suma més vots que qualsevol altra combinació possible de govern) i poden evitar que Xavier Trias sigui el futur alcalde de la capital de Catalunya en cas que finalment quedi en primer lloc. És qüestió de com se sumin els vots i s’interpreti el sentit de l’opinió pública: la llista més votada o la suma de suports? En part, dependrà també de les distàncies que tinguin els tres candidats amb més possibilitats de ser el proper alcalde o alcaldessa de Barcelona: Xavier Trias, Jaume Collboni o Ada Colau. La decisió està en mans dels votants fluctuants durant aquesta darrera setmana de campanya, i fins i tot, el mateix dia de les eleccions.

 

Jordi Sauret, doctor en Sociologia i director-gerent de Feedback