Hi ha un tipus de gent que riu passi el que passi, i la vida ens ha ensenyat a desconfiar-ne com si es tractessin del mateix Llucifer. Així passa amb Yolanda Díaz, una política criada a Galícia que aterrà a Madrid a l’ombra de Pablo Iglesias, a qui el líder espiritual de Podemos acabà regalant el tron de la vicepresidència del Gobierno mitjançant la tècnica digital (em refereixo al dit, no pas a la cosa dels ordinadors), detall amistós que aquesta maquiavèl·lica advocada laboralista ha acabat retribuint amb el famós veto a Irene Montero. Per molt que Yolanda Díaz hagi pencat de valent per aglutinar la pluralitat de formacions regionals d’Espanya que es troben a l’esquerra de Pedro Sánchez dins aquest invent anomenat Sumar, la candidata no podrà treure’s de sobre el fet d’haver assassinat políticament la ministra més visible i lluitadora del seu espai polític dins del govern espanyol.

Per ironies de la vida, Sumar s’ha fundat en aquest exemple claríssim de sororitat entre senyores (a qui conegui mínimament la tradició política de Díaz la cosa no li resultarà novedosa: per si voleu consultar millor la metòdica d’aquesta penya, repasseu com Xi Jinping va demanar al seu antecessor Hu Jintao que abandonés un congrés del Partit Comunista perquè li semblava que feia cara de trobar-se malament). Sumar, en definitiva, ha començat a base de restar. Dit això, la tàctica de Díaz és comprensible; actualment, l’esquerra radical ja no es troba en la tessitura existencial del 15-M. Polítics com Iglesias i Montero encara criden massa als mítings i, en el cas d’aquest mascle alfa, se li escapen massa sovint cites d’autors que no ha llegit ni puto déu (segurament, ni ell mateix). Díaz vol instaurar una esquerra radical però amable, contundent en la forma però revestida de seda.

Sumar, com qualsevol invent progre espanyol, es regirà pel kilòmetre zero

L’actual conjuntura de pactes postelectorals (sense Sumar, no hi haurà govern del PSOE) ha afavorit que Díaz pugui tramar una campanya fonamentada en les desiderates de l’esquerra progre més cuqui. De moment, ha dit als espanyols que els farà pencar una hora menys (la rendibilitat del treball a l’Estat no té res a veure amb la durada, sinó amb la productivitat), i fins i tot s’ha permès excitar les aspiracions jovenívoles prometent a la quitxalla un xec regal de vint mil pepinos quan facin divuit anys. D’on es traurà la pasta per sufragar tot plegat, com us podeu imaginar, són aspectes menors a l’hora d’elaborar una carta als reis ben colorista que contrasti amb l’Espanya negra de Vox. Els anys en què Julio Anguita cridava orgullosament allò de “programa, programa, programa” queden lluny; Díaz ja ha fet prou aglutinant un espai megadivers com perquè li exigeixin maduresa.

De fet, l’aposta de l’esquerra alternativa és volgudament nebulosa en l’aspecte grisós de la gestió. Però Díaz ha entès perfectament les crisis internes de Podemos i, a través del mestratge del seu amic Pedro Sánchez, ha vist molt bé que els lideratges polítics s’han d’exercir amb molta mala llet. Abans de constituir Sumar a correcuita, es va assegurar que la seva formació es presentaria com un grup únic al Congrés, limitant així les veus d’això que a Madrit en diuen “la perifèria” i evitant que algun catalanet li toqui els collons en excés. Per si això fora poc, a Catalunya Díaz ens ha encolomat com a número u de la llista per Barcelona una senyora que no coneix ni cristo (i com a número quatre, en un gir poètic d’altíssima qualitat, Lilith Verstrynge, filla d’un dels germans polítics de Manuel Fraga). Sumar, com qualsevol invent progre espanyol, es regirà pel kilòmetre zero.

Això també explica els problemes de Yolanda Díaz amb el referèndum. Sobre el paper, of course, la formació és favorable al dret a decidir de la tribu. Però com ja s’ha vist posteriorment, i en un altre clàssic del progressisme espanyol, aquest és un tema sobre el qual —si de cas— ja en parlarem en el futur, que això de votar secessions territorials fot una mandra sideral i no es pot conjugar entre somriures. Poc queda, en resum, d’aquella simpàtica gallega filocatalana que fa tot just cinc anys disparava el següent a Mariano Rajoy al Congrés: “La demanda del referèndum és l’única sortida per a Catalunya; serà avui, serà en un any, en cinc anys, però hi haurà referèndum”. Seria bonic sentir-li-ho dir de nou, tot i que això de legitimar votacions d’independència, ara per ara i emprant una frase d’un col·lega seu, “le pille muy lejos”. Diria que, a Catalunya, ho pagarà bastant car.

Qui sap si és per tot això, ai las, que Jaume Asens i Ada Colau han decidit mirar-se l’invent de Yolanda Díaz des de la tranquil·litat política dels últims números de la llista electoral. Passar desapercebut, dins l’esquerra progre, deu evitar si més no que la jefa t’apliqui el dret de veto.