Vox es beneficia aquesta campanya electoral d’un premi com el que va propulsar Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Trump va obtenir publicitat de franc valorada en 5.600 milions de dòlars en la campanya de les eleccions presidencials del 2016 —i va vèncer. Aquesta xifra és el valor total de l’atenció mediàtica guanyada via mencions gratuïtes en mitjans de comunicació, des dels principals canals de televisió fins als digitals i les xarxes socials. És molt més que els seus rivals (Clinton, Sanders, Cruz, Ryan i Rubio) plegats. El partit ultra, com passava amb Trump, és protagonista sense pagar a les portades, els informatius de teles i ràdios, les xarxes socials… Vox va obtenir el 15% dels vots a les anteriors eleccions, però la seva presència mediàtica ultrapassa aquest percentatge. Si l’hagués de pagar, esgotaria la tresoreria del partit en menys d’una setmana.
Als diaris, que és del que s’ocupa el Quioscos & Pantalles, Vox disposa d’una presència en portada desproporcionada respecte a la seva representació real i a les possibilitats que s’apliqui la seva política. La presentació del seu programa polític —el típic acte administratiu i avorrit al que els mitjans fan poc cas— obre la portada d’El País d’aquest dissabte i apareix a la d’El Mundo i de l’Ara. La Razón també obre portada amb Vox per un altre motiu: el bloqueig a la investidura del candidat pepero a la presidència de Múrcia.
La causa de la popularitat de Vox és, òbviament, que dels seus escons en depén la majoria que permetria al PP arribar a la Moncloa el 23J. Saber què pretenen, doncs, és important, perquè els propòsits i propostes del partit ultra són, ara mateix, el perímetre polític on es mouen les possibilitats d’Alberto Núñez Feijóo de ser president del govern espanyol. El programa de Vox conté les raons que permetran al candidat popular assolir el poder, que són les mateixes que l’impediran d’exercir-lo un cop el tingui, per dir-ho manllevant una frase d’en Jordi Graupera a La perplexitat. Tothom vol conèixer les raons de Feijóo.
El partit ultra, per exemple, proposa desmuntar l’Estat autonòmic, cosa que vol una reforma constitucional, operació complexíssima, gairebé impossible, en el cas espanyol. Mentre es canvia la Constitució, exigeix “la devolució immediata a l'Estat de les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia”, “limitar en tot el que sigui possible la capacitat legislativa de les comunitats autònomes” i suprimir les policies autonòmiques. La irreformabilitat de la Constitució i la debilitat parlamentària de la dreta per reformar els estatuts d’autonomia poden protegir l’existència formal de les comunitats autònomes, cert, però què passa amb la resta de les propostes? A què es comprometrà el PP per obtenir el poder? Per això l’atenció desmesurada i malaltissa dels diaris per Vox. Té a veure —no només— amb l’intriga i la curiositat de saber si Feijóo sabrà desbordar les línies del terreny de joc que li marquen els ultres, què els acceptarà i què els negarà, què comprometrà i què preservarà.
