Desxifrar Carles Puigdemont és ara mateix l’art en el qual fa dies que s’afanyen els diaris. Cap porta res de nou però no és una opció titular la portada dient que no tens ni idea del que la gent vol saber i que demà serà un altre dia. Aquest diumenge, als diaris els toca periodisme creatiu per fer veure que en saben o que tenen teca nova. La Vanguardia segueix fil per randa el seu manual de pressing polític —sempre tan previsible— i obre anunciant que “els empresaris catalans aposten pel pacte de [Pedro] Sánchez i Junts”. A l’editorial especifica que es tracta de “l’elit empresarial”. Tant se val, són eufemismes per no anomenar ningú en concret, dissimular que és notícia d’una sola font i que el títol no perdi pes ni credibilitat. Per impressionar. En aquest context anònim, “els empresaris catalans” solen ser alguns directius d’algunes patronals i entitats corporatives més uns quants alts executius dels que tant s’ofereixen per fer de mediadors en el conflicte espanyol (o català, com més t’agradi dir-ne) com per desbloquejar l’ampliació del Prat o el corredor mediterrani. Com que fins ara mai hi posen el coll, tot sol acabar en fum de titulars i encenalls de tertulià. La portada afegeix que “líders econòmics [més eufemismes] sabien des de fa mesos de la disposició de Puigdemont a negociar un acord”. És curiós que no ho hagin dit fins ara. Potser és el do de l’oportunitat —o potser és la misèria de l’oportunisme.
La Vanguardia també dedica l’editorial a promoure la cosa i fa servir la pirotècnia retòrica habitual: “negociació”, “entesa”, “oportunitat”, “pragmatisme”, “bastir ponts”, “trobades discretes”, “contactes”, “pacificació”, “generositat”, etcètera, etcètera, referida al “finançament econòmic” (potser volen dir autonòmic?), les “inversions infraestructurals” (sic), etcètera, etcètera. Aquest cop no surten els conceptes “diàleg” ni “concòrdia” —ja hi haurà oportunitat. L’editorial tampoc no esmenta l’autodeterminació ni l’amnistia, que és del que volen tractar Junts i Puigdemont. En parla, sí, la peça que obre la secció d’Economia de la que penja la portada, al paràgraf tretzé i antepenúltim, a propòsit d’una reunió del passat maig entre Puigdemont i Josep Sánchez Llibre, el president del Foment, la principal patronal catalana, “entre d’altres” als que es descriu com a “interlocutors econòmics” —aquí “econòmics” no vol dir barats, ja s’entén— i com la “burgesia catalana” que té l’afany de voler ser “políticament determinant a Madrid”. Tot de tòpics molt dels anys 90 del segle passat.
La resta de diaris també prova d’esbrinar el jeroglífic, uns amb més gràcia que altres. L’Ara, per exemple, no aposta per cap interpretació i obre la portada amb el títol “El dilema de Puigdemont”, com qui no vol enganxar-se els dits. Si s’entén pel seu significat més directe, és un títol equívoc perquè no sembla que Puigdemont, fins ara, so far, tingui cap “dilema” tal com el defineix el diccionari: una situació problemàtica en què s’ha de seguir l’un o l’altre de dos camins. De fet, aquest mes, el president exiliat ja ha declarat dos cops obertament —una al mateix diari Ara—que no pactarà amb Pedro Sánchez, a qui considera un enredaire, un barater i un enganyador del que no se’n refia. Certament, ho va dir en campanya i això dona peu a no agafar-s’ho al peu de la lletra. De fet, Puigdemont no és tan contundent en la llarga piulada que ha publicat aquest dissabte.
És el mateix que diu El Mundo en portada amb murrieria perquè sembli que s’han entrevistat amb l’exiliat a Waterloo i li han descobert tots els secrets. En realitat només l’han vist fer-se unes fotos amb una família de Prats de Luçanès però el diari ven un refregit de notícies de dies anteriors i la piulada de dissabte com si hagués descobert un nou planeta. L’esforç del periodista per omplir i omplir fa riure una mica. En fi. És El Mundo. Cap sorpresa. El País també obre amb la cosa i com que tampoc no té cap informació nova ni de pes fa un títol simpàtic per encapçalar la portada: “PSOE i Sumar busquen una pista d’aterratge per a Junts”. És un concepte graciós, aquest de “pista d’aterratge”, pel que suposa de descripció implícita del partit independentista com un artefacte volador avariat que necessita un rescat. En el text tracten Junts amb cura insòlita i s’afanyen a explicar que demanen coses gairebé impossibles (autodeterminació, amnistia…) però “sense recórrer a ultimàtums”, com a bons xiquets. L’ABC és una veu discordant: en un subtítol ensenya la poteta de la seva aposta: una gran coalició PP-PSOE. No en diu així, però. Fa servir un sintagma llarguíssim: “opcions mesurades [com] les que tradicionalment es coalitzen a la resta d’Europa per sortir del desbloqueig”. És un senyal clar que això de la gran coalició no s’ho creuen ni ells.
