Després de les eleccions catalanes del passat 12 de maig, la cita amb les urnes per escollir la nova composició del Parlament Europeu pot semblar un segon plat poc atractiu. Brussel·les queda lluny de Catalunya, i la política que s'hi fa pot semblar estar desconnectada de la que es fa a casa nostra. Per això les eleccions europees sovint generen un cert desinterès i s'observen solament amb una mirada pròpia, articulant nous equilibris entre les formacions catalanes i espanyoles. Però, en realitat, la política europea va molt més enllà: quan els candidats que escollim aquí entren a l'Eurocambra, s'integren als grans grups parlamentaris en els quals s'alien amb partits dels 27 països que conformen la Unió. En alguns casos, aquestes associacions poden ser conegudes, però de vegades signifiquen aliances imprevisibles i curioses. Així doncs, en quins grups del Parlament Europeu s'integren les candidatures catalanes?

Junts

El pròxim 9 de juliol, Junts apareixerà a les paperetes com a 'Junts i Lliure per Europa', candidatura que es veurà encapçalada per l'actual eurodiputat Toni Comín. Com va passar a les eleccions del 2019, la formació no s'integrarà a cap grup parlamentari europeu, sinó que formaran part dels No Inscrits (NI). Es tracta d'un conjunt de representants extremadament heterogeni i que no mantenen cap vincle entre ells, més enllà de disposar d'un pressupost i d'una secretaria conjunta. A la legislatura que ara s'acaba, hi havia una cinquantena d'eurodiputats No Inscrits, membres de partits tan diferents com són el Partit Comunista de Grècia a l'extrema esquerra; la Unió Cívica Hongaresa de l'ultra Viktor Orbán; Reconquesta, marca sota la qual va presentar-se el xenòfob Éric Zemmour a les eleccions franceses del 2022; o el centrista Moviment 5 Estrelles d'Itàlia.

ERC

La candidatura d'ERC, liderada per la republicana Diana Riba, es presenta sota la marca 'Ara Repúbliques', una àmplia coalició present a diferents punts de l'estat espanyol, ja que l'integren noms provinents també d'EH Bildu, el BNG i Ara Més. Els eurodiputats que surtin escollits de les files d'ERC entraran a l'eurogrup Els Verds/Aliança Lliure Europea (Els Verds/ALE), un espai d'esquerra i centreesquerra que equilibra la protecció del medi ambient amb el regionalisme i la defensa del dret a l'autodeterminació. Per això, està integrada per la majoria de partits ecologistes del continent, com són els 'verds' d'Alemanya —on estan al govern d'Olaf Scholz amb l'SPD i els liberals de l'FDP—, Àustria —on governen en coalició amb el conservador Sebastian Kurz—, Bèlgica, Finlàndia, França, Irlanda, Països Baixos i Suècia; però també hi ha formacions regionalistes com són Fem Còrsega, la Unió Democràtica de Bretanya o la Unió Russa de Letònia. Curiosament, compta actualment amb eurodiputats provinents dels partits 'pirata' d'Alemanya i Txèquia.

PSC

No té premi endevinar que el PSC, de la mà de l'actual eurodiputat Javi López, passarà a formar part de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D). Es tracta d'un dels dos grans grups del Parlament Europeu, el qual abasta les posicions de la socialdemocràcia i el centreesquerra polític. De fet, l'S&D té actualment eurodiputats de 26 dels 27 estats de la Unió Europea. Actualment, el seu govern nacional més destacat és, segurament, el d'Espanya, on el PSOE encapçala l'executiu. Però també té una presència destacada a altres països, com ara a Alemanya —on Olaf Scholz encapçala el govern de coalició de l'SPD amb verds i liberals— i a Dinamarca —de la mà de Mette Frederiksen, qui governa amb dues formacions conservadores i liberals—, mentre que va perdre recentment el poder a Portugal després de gairebé una dècada d'António Costa, i està integrat al govern liberal de Polònia que va desbancar els ultraconservadors de Llei i Justícia.

PP

Tampoc té premi endevinar que el PP que lidera Dolors Montserrat s'integrarà al Partit Popular Europeu (PPE), l'altra principal família de l'Eurocambra, el qual està conformat pels grans partits del conservadorisme liberal propis del centredreta i la dreta al continent. De fet, supera els seus rivals de l'S&D, perquè té presència a tots 27 estats membres de la Unió Europea, i també guanya la batalla pel que fa a la força governamental. Els partits que integren el PPE lideren els executius a Portugal —on van rellevar els socialistes d'António Costa—, a Grècia —imposant-se des del 2019 a Syriza—, a Polònia —on Donald Tusk va desbancar els ultraconservadors de Llei i Justícia— i a Àustria, mentre que són el soci minoritari del govern a Irlanda. La polèmica pels seus pactes amb l'extrema dreta també s'estén al terreny dels executius nacionals, perquè els populars estan en el govern de Giorgia Meloni a Itàlia, governen a Finlàndia en coalició amb els xenòfobs del Partit dels Finlandesos i van necessitar l'abstenció dels populistes Demòcrates de Suècia.

Comuns

Ara bé, a l'esquerra és on hi ha els equilibris curiosos. A Catalunya, la candidatura dels Comuns que encapçala Jaume Asens s'integra a l'àmplia coalició estatal de Sumar. Els eurodiputats que surtin escollits aniran a parar —tots, excepte els d'Izquierda Unida— a la família d'Els Verds/Aliança Lliure Europea (Els Verds/ALE). Així doncs, tot i ser una llista completament diferent, aquests representants acabaran al mateix eurogrup que ERC, i també EH Bildu, el BNG i Ara Més. Com s'ha explicat anteriorment, aquest és un espai d'esquerra i centreesquerra que combina l'ecologisme i la defensa dels interessos regionalistes, i les particularitats nacionals poden observar-se uns apartats més amunt.

Podemos

En canvi, per sortir de l'eurogrup d'Els Verds/ALE serà necessari votar Podemos, que presenta l'exministra d'Igualtat Irene Montero com a candidata. Els eurodiputats que surtin elegits de les files dels morats s'integraran a L'Esquerra en el Parlament Europeu (GUE/NGL), una família clarament d'esquerres i amb elements d'extrema esquerra perquè hi ha posicions anticapitalistes. A la majoria d'estats membres, les formacions tenen poca presència als executius nacionals. En alguns casos, el passat va ser millor època, com és el cas d'Espanya —on Podemos no ha revalidat la seva presència al govern de Pedro Sánchez i ha perdut força—, de Grècia —on Syriza va liderar el país entre 2015 i 2019— i de Portugal —on el Bloc d'Esquerra i el Partit Comunista Portuguès havien format part de la coalició del socialista António Costa—. En canvi, el Sinn Féin d'Irlanda i La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon miren amb optimisme el futur, mentre que Die Linke a Alemanya es troba perduda.

Vox

Hi ha l'opció —poc probable, si ets lector d'ElNacional.cat— de votar Vox, que es presenta encapçalada per Jorge Buxadé. La seva candidatura anirà a parar a l'eurogrup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), el qual és de tendència ultradretana, amb una ideologia marcada pel conservadorisme, el nacionalisme i el liberalisme econòmic. Al Parlament Europeu, coincideix en la mateixa família que Germans d'Itàlia —que actualment encapçala el govern de la mà de Giorgia Meloni—, els ultraconservadors de Llei i Justícia —que recentment van ser desterrats del govern a Polònia—, i els xenòfobs i populistes nòrdics del Partit dels Finlandesos i els Demòcrates de Suècia. No formen part d'Identitat i Democràcia (ID), grup parlamentari que és lleugerament més d'extrema dreta —amb un èmfasi en la retòrica antiimmigratòria—, i en el qual es troben la Lliga de Matteo Salvini i l'Agrupació Nacional de Marine Le Pen, artífexs de la recent expulsió d'Alternativa per Alemanya després dels comentaris pronazis del seu líder.

Ciutadans

I, finalment, cal mencionar la candidatura de Ciutadans, la qual parteix amb unes opcions pràcticament inexistents d'aconseguir representació, però que actualment encara conserva alguns eurodiputats. Precisament un d'ells, Jordi Cañas, és el cap de llista de la formació a Catalunya, i en l'improbable cas que sigui escollit anirà a parar a la família Renovar Europa (RE), un eurogrup de centre i centredreta que té com a fonaments ideològics el liberalisme social i econòmic i la defensa del projecte de la Unió. Curiosament, aquí s'havien integrat en el passat els eurodiputats de CiU, i encara hi entren els del PNB. Pel que fa als governs nacionals, el més destacat és el que encapçala Emmanuel Macron a França de la mà de La República en Marxa. Més enllà, cal destacar la situació d'Alemanya —on l'FPD és un soci minoritari de l'executiu del socialista Olaf Scholz—, a Irlanda —on Fianna Fáil encapçala un govern amb Fine Gael— i als Països Baixos —on el partit VVD de Mark Rutte va perdre el mandat i ara ha acordat fer president el populista xenòfob Geert Wilders—.