Tal dia com avui de l’any 1419, fa 604 anys, a Gwened (llavors ducat independent de Bretanya), moria Vicent Ferrer, predicador dominic que, pocs anys abans, havia estat decisiu en el resultat del Compromís de Casp (1412), tant en les converses prèvies com en les deliberacions finals que van conduir a l’elecció de Ferran de Trastàmara (el candidat de les poderoses classes mercantils de Barcelona i de València) com a nou monarca de la corona catalanoaragonesa. Vicent Ferrer havia nascut a València cap-i-casal, el 1350, i era fill de Guillem Ferrer, originari de Palamós i notari de Dénia, i de Constança Miquel, molt probablement originària de Lleida.
Amb anterioritat a la mort de Martí I (1410) —el darrer rei de la nissaga Bel·lònida— Vicent, com a confessor personal i conseller del pontífex cismàtic Benet XIII (més conegut com el papa Luna i protegit pel Casal de Barcelona), havia treballat en la legitimació de Frederic d’Aragó-Rizzari, fill il·legítim del difunt hereu Martí el Jove, mort prematurament a la campanya militar de Sardenya el 1409. Però amb la precipitada mort de Martí el Vell (1410) —més conegut com l’Humà—, el papa Luna i Vicent Ferrer van abandonar el petit Frederic i, d’un dia per un altre, es van girar a favor de Ferran de Trastàmara i van fer proselitisme de la candidatura del castellà.
Després de l’elecció de Ferran I, va abjurar del seu antic patró, el papa Luna. Però després de la misteriosa mort del rei (1416), que també havia abandonat el papa Luna a la seva sort, es va apartar de la política. Va predicar a les penínsules ibèrica i italiana i al regne de França; i sempre ho va fer en el català de València. Històricament, s’estimava que ser entès arreu era fruit d’un miracle. Però la investigació actual ho atribueix al fet que el català de València és una llengua que marca les vocals i consonants i a l’època es feia perfectament intel·ligible entre els parlants de les llengües romàniques occidentals. Va ser canonitzat pel pontífex valencià Calixt III, el 1455.