Tal dia com avui de l’any 1744, fa 282 anys, a València, el Sant Greal, la relíquia més valuosa de la catedral i de l’arxidiòcesi, queia a terra i es trencava en dues parts. Aquell succés es va produir a la catedral de València, mentre l’arquebisbe Mayoral oficiava la missa solemne de Divendres Sant. En el moment en què s’havia de celebrar el sagrament de l’eucaristia, el canonge Vicent Frigola portava el Sant Greal des del sagrari a l’altar, hauria relliscat i, en caure —juntament amb la relíquia—, hauria provocat que aquesta es trenqués en dues parts. La feligresia que assistia a aquell ofici religiós va quedar fortament impactada i ho va interpretar com un missatge de la divinitat que anunciava greus desgràcies.

Segons les fonts, la relíquia va ser reparada el mateix vespre del succés pel mestre argenter Lluís Vicent. Però, segons les mateixes fonts, durant molts dies, a València cap-i-casal, no es va parlar d’una altra cosa que del trencament del Sant Greal i es va generar un clima d’exaltació religiosa i de naturalesa apocalíptica que s’apoderaria de la societat local valenciana i que es mantindria durant setmanes. Tot i això, durant aquell any, no es va produir cap riuada, cap incendi, cap sequera ni cap episodi pestilent. D’altra banda, també es relata que el canonge Frigola quedaria tan afectat per aquell accident i pel relat apocalíptic que s’havia generat que, tot seguit, emmalaltiria i acabaria morint al cap de pocs dies.

El Sant Greal o Sant Calze era al sagrari de la catedral de València des del 1437. Hi havia arribat després d’un recorregut atzarós. El Sant Greal de València és una peça que els investigadors contemporanis daten del segle I i que situen en algun taller d’orfebreria de les províncies romanes d’Egipte o de Palestina (el temps i el lloc on va viure Jesucrist). Però no expliquen com va arribar a València. En canvi, la tradició diu que sant Pere se’l va endur a Roma (any 42) i, posteriorment, sant Llorenç el va amagar a Osca (any 258). La mateixa tradició diu que els monjos del monestir de Sant Joan de la Penya, al Pirineu aragonès, el van custodiar durant segles, fins que el van lliurar al rei Martí I, que el va dipositar al Palau Reial de Saragossa (1399).

I, de nou, la investigació historiogràfica explica que l’any 1424, el rei Alfons el Magnànim va ordenar que aquesta relíquia —que l’Església considera que és el vas amb el qual Jesucrist va oficiar el Sant Sopar— fos portada a la seva residència reial de València. Poc després, iniciaria la conquesta del regne de Nàpols (1435) i els elevats costos econòmics d’aquella operació militar l’obligarien a vendre aquesta relíquia, que seria adquirida pel Capítol Catedralici de València (1437) per una quantitat important. Quan va caure de les mans del canonge Frigola i es va trencar, ja feia 320 anys que era a València i 307 anys que era a la catedral valentina. En l’actualitat, continua a la catedral i continua sent la relíquia més valuosa de la seu i de l’arxidiòcesi valentina.