Tal dia com avui de l’any 303, fa 1.720 anys, a Nicomèdia (província romana de Bitínia i el Pont, a la península d’Anatòlia, a uns 100 quilòmetres a l’oest de Constantinoble), la guàrdia del governador decapitava Giorgios, tribú de la legió romana (màxima autoritat d’aquell contingent militar) establerta a la ciutat. No obstant això, els documents referits a aquesta execució no són coetanis o bé descriuen fets que no són verídics. Per tant, i sempre segons la tradició, Giorgios va ser executat perquè havia desobeït l’ordre general de persecució i mort dictada per l’emperador Dioclecià contra els cristians (303), considerats els principals enemics de l’estat romà.
També segons la tradició, Giorgios era fill de Geronci, un oficial de l’exèrcit romà originari de Cesarea (província romana de Capadòcia, península d’Anatòlia), que estava destinat a Diòspolis (província romana de Palestina). La mateixa tradició explica que Giorgios es va criar a Diòspolis i quan va ser gran, va viure en concubinatge amb una dama vídua d’aquella ciutat anomenada Policrònia. Abans de ser sotmès a martiri, haurien tingut un fill que també s’anomenaria Giorgios. Finalment, la tradició afirma que Giorgios va renunciar al seu càrrec militar per evitar complir amb l’ordre imperial i que va repartir tots els seus béns, però això no va impedir el seu assassinat.
El cos de Giorgios va ser traslladat i enterrat a Diòspolis. Posteriorment a la seva mort, la passió de sant Jordi, en cada versió, guanya en inversemblança. L’any 493, quan el cristianisme ja era la confessió oficial de l’Imperi Romà d’Orient i de bona part dels regnes germànics establerts a la part occidental, el pontífex Gelasi promulgà un decret segons el qual l’acta martyrum de sant Jordi passava a ser considerada apòcrifa. Gelasi va pontificar: “Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu”. A mitjans del segle VI, l’emperador Justinià va ordenar la construcció d’un temple sobre la tomba de Giorgios.