Tal dia com avui de l’any 1730, fa 293 anys, a Madrid, el Consejo de Castilla (l’equivalent actual al Consejo de Ministros) publicava una instrucció que, textualment, deia: “Se acuerda proceder siempre con reflexión a que siempre sea mayor el número de castellanos en cada sala [en cada sala d’un tribunal] que el de naturales; y los fiscales sean siempre castellanos”. Aquesta instrucció formava part d’una estratègia iniciada durant l’ocupació borbònica de Catalunya (1707-1714) consistent a substituir el català pel castellà en la vida pública del Principat. La mesura expulsava els pocs magistrats catalans de les sales de justícia (la majoria s’havien exiliat o havien estat depurats), perquè tenien un coneixement molt precari del castellà.

Aquesta instrucció, també, posava fi al període de gràcia o de carència que el règim borbònic havia imposat a la justícia a Catalunya de prohibició de la llengua catalana. Durant setze anys (1714-1730), conscients que el 90% de la població catalana no tenia competències en castellà, s'havia tolerat la presència del català a les sales de justícia. Però amb la provisió de jutges i fiscals castellans als tribunals del Principat, es pretenia incrementar l’efectivitat de l’aparell de repressió (la resistència catalana s’havia desenvolupat amb molta força a les zones interiors del país), i desterrar definitivament el català de l’àmbit de la justícia. Per actuar en un judici, com a acusat, com a demandant o com a advocat es feia imprescindible tenir un coneixement elevat del castellà.

Aquella mesura va provocar situacions tragicòmiques: acusats i demandants que només parlaven català, advocats que amb prou feines entenien el castellà, i jutges i fiscals que ni entenien ni volien comprendre el català. A Catalunya, la instrucció elemental es continuava fent, de forma clandestina, en català i la pràctica totalitat de la població naixia, creixia, vivia, envellia i moria sense haver tingut mai contacte amb el castellà. Per aquest motiu, per la pràctica totalitat de la població catalana, la justícia espanyola mai va ser justícia, només va ser espanyola. Les declaracions en fals, les renúncies involuntàries i els perjudicis provocats per aquell caos es van convertir en fenòmens habituals a les sales de justícia borbòniques de Catalunya.