Tal dia com avui de l’any 1284, fa 738 anys, davant de les costes de Nàpols es lliurava un combat naval entre l’armada catalana, comandada per l’almirall Roger de Llúria; i la flota naval del regne dels Anjou napolitans, dirigida pel príncep Carles de Salern, anomenat el Coix. Aquella batalla es va decidir a favor dels catalans; tant per la perícia de Roger de Llúria com per la ferotgia en combat dels almogàvers catalans. Segons les fonts documentals, Roger de Llúria va situar les galeres catalanes davant la ciutat de Nàpols, provocant la sortida en tromba de l’armada angevina. Però quan semblava que l’únic propòsit dels catalans era provocar i escapar; Roger de Llúria va ordenar aturar, virar i envestir les naus angevines.

Segons les mateixes fonts, en la maniobra d’abordatge, els catalans van ser molt superiors. Els bel·licosos almogàvers catalans van ocupar, ràpidament, les cobertes de les naus enemigues; i els cavallers angevins, poc acostumats al combat cos a cos, van morir quasi sense presentar batalla o es van escapar llençant-se al mar. Al cap de poques hores, la majoria de les naus angevines estaven cremant, havien estat enfonsades o havien quedat en poder dels catalans. Fins i tot, la nau capitana angevina va ser capturada pels catalans, i el seu comandant en cap Carles el Coix, va ser fet presoner. Estaria reclòs en diverses presons catalanes i aragoneses, fins que passats cinc anys (1289) va ser alliberat després que la cancelleria napolitana signés una treva.

El resultat d’aquella batalla i del captiveri del Coix, que el partit angeví de Nàpols pretenia coronar com a rei de les Dues Sicílies; trencaria, definitivament, l’equilibri de forces entre catalans i francesos pel domini de la Mediterrània occidental. Després de la Batalla de Nàpols, el lideratge català a la mar es consolidaria; i la cancelleria de Barcelona, de forma directa o indirecta passaria a tenir el control sobre Malta, Sicília, Gerba, Sardenya i Còrsega. Seria durant els regnats d’Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere III (1285-1387) que la Corona catalanoaragonesa, liderada pel Principat de Catalunya, seria la primera potència militar i econòmica de la Mediterrània i un dels Estats més poderosos del continent europeu.