Tal dia com avui de l’any 1842, fa 180 anys, el general Espartero, regent d’Espanya per la minoria d’edat d’Isabel II, ordenava el bombardeig indiscriminat de la ciutat de Barcelona des de la bateria d’artilleria de l’exèrcit espanyol situada al castell de Montjuïc. Durant aquella tràgica jornada, l’exèrcit espanyol va disparar 1.014 projectils que van provocar entre 30 i 100 morts;  l’ensorrament total o parcial de 462 edificis i d’un hospital; i de l’edifici de l’Ajuntament.

Poc abans, el general Espartero —com a regent— havia signat un acord amb el govern britànic que rebaixava notablement els aranzels duaners dels tèxtils d’importació fabricats a Anglaterra. Aquesta mesura era el pagament del govern espanyol que presidia el mateix Espartero per l’ajut financer que la banca i la indústria britàniques havien prestat al bàndol liberal (de Maria Cristina, de la futura Isabel II i d’Espartero) durant la I Guerra Carlina (1833-1840).

Aquella reducció d’aranzels amenaçava greument la industria catalana, obligada a situar la seva producció als mercats a un preu superior per l’abusiva fiscalitat que el règim borbònic imposava a Catalunya des del 1714. La subordinació del govern espanyol als interessos del capital britànic, va provocar una revolució a Catalunya —de caràcter republicà— que va reunir el conjunt de la societat (fabricants, comerciants i obrers) en una mateixa reivindicació.

Després de diversos estira-i-arronsa, Espartero, que només contemplava el càstig com la forma de superar aquella crisi, va donar l’ordre de bombardejar la ciutat; i el capità general Van Halen va executar la massacre. Tot seguit es va produir una reacció internacional de desaprovació, que Espartero —per evitar la dimissió— va resoldre destituint Van Halen. Però les declaracions que es van fer públiques a continuació revelen l’autèntic propòsit del poder espanyol amb relació al conflicte.

Segons l’historiador Josep Fontana, el general Zurbano, que els seus enemics havien qualificat com “un hombre feroz y oprobio de la humanidad”; va proclamar que “Bien puede existir España sin Cataluña”, suggerint arrasar el Principat; el general Seoane, successor de Van Halen, proclamaria que governaria Catalunya “fusilando y tirando metralla”; i el general Espartero proclamaria que “por el bien de España, es necesario bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.

També, després del bombardeig i ocupació de Barcelona; l’exèrcit espanyol va detenir i empresonar centenars de resistents i va ordenar l’afusellament de disset persones; i va imposar una multa a la ciutat de dotze milions de rals. L’argument que va esgrimir el govern d’Espartero seria la mort de quaranta dos militars durant l’ocupació de la ciutat. Però, en canvi, l’historiador Josep Fontana revela que molts d’aquests militars van ser morts mentre assaltaven i robaven en tabernes i en botigues de la ciutat.