Tal dia com avui de l’any 1602, fa 421 anys, a Pescina (un petit poble proper a Roma que, en aquell moment, formava part del regne de Nàpols); naixia Guilio Raimondo Mazzarino, que en el decurs de la vida seria cardenal de l’Església catòlica, diplomàtic al servei de la cancelleria pontifícia i primer ministre de Lluís XIV de França. Mazzarino va ser el relleu de Richelieu, també cardenal, i durant el seu govern (1642-1661), la monarquia francesa va donar suport als revolucionaris catalans a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). També, durant el seu govern, la monarquia hispànica va cedir el lideratge continental a França i, com a conseqüència, va lliurar diversos territoris a Versalles, com la Catalunya Nord.

Mazzarino havia nascut en una família de la noblesa local —però d’origen sicilià— molt vinculada als Colonna, una de les principals famílies de Roma. Això explicaria que, tot i haver nascut en un territori de l’edifici polític hispànic, acabés servint els interessos d’una altra potència de l’època. Va tenir una acurada educació seglar. No va cursar mai estudis eclesiàstics, tot i que, molt posteriorment, seria nomenat cardenal. En completar els seus estudis, va fer carrera com a oficial dels exèrcits papals i va participar en la campanya d’ocupació pontifícia de la Valltellina (als Alps) dirigida a impedir la propagació de les esglésies reformistes cap a la península italiana. Després es va incorporar a la cancelleria pontifícia, on destacaria com a diplomàtic.

Els bons oficis de Mazzarino va cridar l’atenció de Richelieu, primer ministre de França, que l’incorporaria al seu equip de govern i el nomenaria el seu successor. Durant el seu govern, es va convertir en el segon home més ric de França —després del rei— i en un dels més rics d’Europa. Al seu testament es relacionava un patrimoni de trenta milions de lliures (l’equivalent a uns trenta mil milions d’euros) que havia amassat amb l’especulació dels fons públics i amb les comissions que li pagaven els proveïdors de l’exèrcit. La seva relació amb les autoritats catalanes va ser bona, fins a la conclusió de la Guerra dels Trenta Anys (1648), quan va renunciar a mantenir l’aliança catalano-francesa i es va acontentar amb el control sobre el Rosselló.