Tal dia com avui de l’any 1710, fa 313 anys, al palau de Versalles (França), naixia Lluïsa Isabel d’Orleans i de Borbó, que dotze anys més tard (1722) seria casada amb Lluís de Borbó, fill primogènit i hereu del rei Felip V —el primer Borbó hispànic— i de la reina Gabriela de Savoia. Lluïsa era filla de Francesca de Borbó i neta del rei Lluís XIV de França. Per tant, era cosina de Felip V i tieta en segon grau del seu marit Lluís. Passats dos anys de les noces (15 de gener de 1724), Felip V va abdicar a causa de la seva precària salut mental, i Lluís i Lluïsa van ser coronats rei i reina consort d’Espanya. Ho serien fins al 31 d’agost de 1724, quan el rei Lluís I va morir prematurament, oficialment a causa d’una tuberculosi i extraoficialment d’unes venèries.

Lluïsa només va ser reina durant set mesos i mig, però va passar a la història pel seu comportament excèntric que, segons la investigació moderna, seria causat per un trastorn límit de la personalitat. Els ambaixadors estrangers acreditats a la cort de Madrid van escriure que Lluïsa es passejava per palau bruta i pudent (com si s’hagués arrossegat per la quadra dels cavalls), sense roba interior i mostrant —a propòsit— les seves parts íntimes mentre proferia sorolloses riallades. També van escriure que en altres ocasions corria pels passadissos de palau, totalment nua i cridant com una possessa. I, a més, en altres ocasions es despullava i es lliurava a la neteja de vidres i de pisa amb les peces de la seva roba interior.

Ara bé, el que cridava més l’atenció als ambaixadors estrangers era el comportament de Lluïsa en les recepcions oficials. Segons la documentació epistolar que va generar el cos diplomàtic acreditat a la cort de Madrid, Lluïsa eructava sorollosament i es tirava uns estrepitosos i pudents pets mentre els reis departien amb la cort o amb el cos diplomàtic. També els sorprenia la seva conducta alimentària. Expliquen que es negava a menjar en públic, però, en canvi, relaten que en les recepcions oficials abusava de la beguda fins a l’extrem que la seva voluntat quedava anul·lada. I expliquen, també, que d’amagat menjava compulsivament tot allò que queia en les seves mans, comestible o no, fins que ho vomitava escandalosament.