Tal dia com avui de l’any 1707, fa 316 anys, a Madrid, naixia Lluís, primogènit de Felip V —el primer Borbó hispànic— i de la seva primera muller, Maria Lluïsa Gabriela del Piemont. Lluís I va ser coronat el 1724, a 17 anys, després de l’abdicació del seu pare, que es trobava en una fase molt avançada d’una malaltia mental que l’incapacitava per a governar. No obstant això, Lluís només regnaria uns mesos. Oficialment, va morir a causa de la verola, però la brama popular sostindria que la veritable causa havia estat una infecció venèria. Segons les fonts de l’època, Lluís, des dels tretze anys, havia estat "el millor client dels prostíbuls de més mala reputació de la Villa y Corte".
Lluís s'havia convertit en l'autèntica esperança dels borbònics a París i a Madrid. Felip feia anys que estava literalment incapacitat i Ferran —el segon fill i germà petit de Lluís— patia la mateixa malaltia mental que el pare. Poc després de ser coronat, emmalaltiria de verola i acabaria morint al cap de set mesos i mig d'haver accedit al tron. Amb la seva mort prematura, el Consejo de Castilla —l'equivalent a l'actual Consell de Ministres— va pressionar Felip V perquè reprengués les seves anteriors funcions, però seria en realitat la seva segona dona, la reina Elisabet Farnese, qui governaria els dominis borbònics amb un autoritarisme despòtic encara més accentuat.
La Farnese és una de les grans desconegudes de la història de la repressió i l'espoli borbònic de Catalunya. Va mantenir una postura intransigent en les negociacions entre Viena i Madrid per a la devolució del patrimoni confiscat als exiliats catalans austriacistes, que va posar en perill el tractat de pau definitiu de 1724. I durant el seu govern es va incrementar exponencialment la brutal repressió lingüística, cultural i l'espoli econòmic contra Catalunya. Com a governant, va mantenir una posició de desafiament permanent amb els Borbons francesos, que va provocar repetidament la ruptura de l'aliança dinàstica París-Madrid que sostenia els Borbons hispànics.