Tal dia com avui de l’any 1814, fa 211 anys, a Reus, naixia Joan Prim i Prats, que en el decurs de la seva vida es convertiria en el català més poderós del segle XIX espanyol. Prim va néixer en una família de la burgesia local de Reus, originària de Verdú (Urgell). El seu avi, Ramon Prim i Gassol (Verdú, 1752), havia estat notari a Reus, llavors la segona ciutat del Principat en massa demogràfica i en volum econòmic. I el seu pare, Pau Prim i Estapà (Reus, 1780), inicialment havia estat oficial de l’exèrcit borbònic espanyol i, posteriorment, havia heretat la notaria del seu pare (1799) i havia actuat com a tal. Quan va néixer Joan Prim, el seu pare alternava les dues activitats: la militar i la notarial.

Prim es va inclinar per la carrera militar i de ben jove va participar en la Primera Guerra Carlina com a oficial de l’exèrcit liberal (els partidaris de la reina-nena Isabel II). Les fonts documentals de l’època el descriuen com un oficial coratjós que va guanyar galons i prestigi als camps de batalla. Posteriorment, com a general, exerciria un paper protagonista a la Primera Guerra d’Àfrica (1859-1860). El seu convilatà Marià Fortuny (Reus, 1838) el va immortalitzar en una representació de la batalla de Tetuan (1860) dirigint —des de dalt del cavall— la infanteria dels Voluntaris Catalans —abillats amb barretina i espardenyes—, que va obrir el pas a la posterior ocupació espanyola del Rif (terç nord de l’actual Estat del Marroc).

L’any 1868, Prim —líder del Partit Progressista (escindit del Partit Liberal)— ja era una de les personalitats polítiques i militars més conegudes d’aquella Espanya del segle XIX. I el 19 de setembre d’aquell any —conjuntament amb els generals Serrano i Topete— va liderar un cop d’estat, anomenat eufemísticament Revolució Gloriosa, que va provocar el destronament i l’expatriació de la reina Isabel II i del seu entorn més immediat —l’anomenada camarilla del bolsillo secreto. Com a president del govern espanyol (juny, 1869 - desembre, 1870), va ser el veritable cap d’estat d’Espanya (per absència d’un monarca o d’un president de la república), i, per tant, se’l reconeix com el català més poderós del segle XIX espanyol.

Va ser tirotejat a la sortida de les Corts (27 de desembre de 1870) després de l’aprovació de la seva proposta de coronar Amadeu de Savoia nou rei d’Espanya en substitució d’Isabel II (Prim havia proclamat que els Borbons eren l’impediment més gran per a la modernització i la democratització d’Espanya). Va morir tres dies després (30 de desembre de 1870), convalescent de les ferides, a la seva residència oficial de Madrid. En aquell moment, la policia va assenyalar els republicans, però no va efectuar cap detenció i la investigació es va perdre en la nebulosa de la història. Però, a finals del segle XX, la investigació historiogràfica va provar que hauria mort asfixiat amb un coixí per algú del seu cercle més pròxim.