Tal dia com avui de l’any 1208, fa 816 anys, a Montpeller (senyoriu independent de Montpeller) naixia Jaume, fill primogènit del rei Pere I de Barcelona i II d’Aragó i de Maria de Montpeller, podestà independent de Montpeller. Amb el decurs del temps, Jaume esdevindria Jaume I de Catalunya i d’Aragó. Jaume perdria la seva mare i el seu pare de manera gairebé consecutiva, quan només tenia cinc anys. Maria va morir a Roma a causa d’una malaltia el 21 de gener del 1213, i Pere, a la batalla de Muret el 12 de setembre del 1213, a mans de l’exèrcit francocroat, que havia obert un conflicte contra els casals de Tolosa i de Barcelona pel domini del Llenguadoc.

Segons la tradició, Jaume havia estat concebut d’una manera truculenta. El relat tradicional de la concepció del futur rei Jaume I explica que el rei Pere mantenia relacions sexuals amb totes les dones de palau, tret de la seva esposa. I que aquesta conducta dissoluta amoïnava els consellers de la cancelleria barcelonina, que veien amenaçada la successió al tron. Per aquest motiu, els consellers van abillar Maria amb les robes d’una de les amants preferides de Pere i la van posar a dins del llit d’una habitació fosca. La tradició diu que Pere no es va adonar de l’engany, es va allitar amb la seva esposa i va engendrar el seu hereu.

Abans de la mort dels seus pares, Jaume havia estat lliurat a Simó de Montfort, cap militar de l’exèrcit francocroat, que el volia casar amb la seva filla i que havia exigit la custòdia del nen fins al moment que fos possible el matrimoni. Després de Muret, amb el rei Pere i els principals caps de la noblesa militar catalanoaragonesa morts al camp de batalla —i amb l’hereu a mans de l’enemic—, l’estat catalanoaragonès va estar a punt de desaparèixer. Però la decidida intervenció dels templers catalans, que, amb l’ajut del pontífex Innocenci III, van aconseguir rescatar Jaume, es va assegurar la pervivència de l’edifici polític catalanoaragonès.

Jaume I seria, també, el “rei conqueridor”. Durant el seu regnat va incorporar als dominis catalanoaragonesos els territoris musulmanes insulars de Mallorca (1229) i Eivissa i Formentera (1235) —amb els quals va constituir el regne de Mallorca—, i les taifes musulmanes peninsulars de València (1231-1238) i Dénia (1238-1244) —amb els quals va constituir el regne de València—. Aquelles empreses militars impulsarien els processos colonitzadors més importants de la història catalanoaragonesa. En tan sols quinze anys (1229-1244), havia duplicat l’extensió dels seus dominis i havia posat les bases del que, en un futur, seria l’Imperi català de la Mediterrània (segles XIII a XV).